El 28 de novembre de 2010, ara fa només set anys i mig, es van fer eleccions al Parlament de Catalunya. Després de l’etapa del govern de coalició tripartit, CiU va guanyar clarament aquelles eleccions (62 diputats), mentre que el PSC, malgrat que va perdre 200.000 vots, es va situar com a segona força política parlamentària (28 diputats). El PP va obtenir 18 escons, ICV i ERC 10, Solidaritat Catalana 4 i Cs només 3. Des d’aleshores, el sistema de partits català està immers en un procés de mutació encara actiu que, en cas que se celebressin unes noves eleccions, és molt probable que mostrés més sorpreses difícils de preveure amb dades demoscòpiques.
Els dos partits que formaven la federació Convergència i Unió (CDC i UDC), després de més de tres dècades junts, van desaparèixer amb més pena que glòria. L’última vegada que es van presentar junts en unes eleccions va ser el novembre del 2012, amb uns resultats inferiors a les seves expectatives (50 diputats, quan preveien aconseguir la majoria absoluta). Després els convergents es van coalitzar amb ERC i van formar Junts pel Sí, mentre que Unió Democràtica es va escindir: els neoindependentistes van crear Demòcrates de Catalunya i els unionistes es van acostar al PSC.
Durant aquests anys, ERC ha optat per seguir en solitari un camí electoral d’èxit que l’ha fet passar dels poc més de 200.000 vots el 2010 als més de 900.000 vots el 2017 (els millors resultats des del 1980). L’excepció va ser la creació de la coalició electoral Junts pel Sí el 2015, que va néixer sota pressió i que després dels resultats del setembre de 2015 es va anar esquerdant pels efectes d’una legislatura convulsa que va acabar amb el referèndum de l’1 d’octubre.
El PSC, en canvi, aquests darrers anys ha obtingut uns resultats mediocres. Ha passat de ser la segona força política parlamentària el 2010 (amb 28 diputats) a ser la quarta el 2017 (amb 17 diputats), i ha passat de defensar el dret a decidir dels catalans a donar suport sense fissures a l’aplicació feta pel govern espanyol de l’article del 155 de la Constitució. El PP també ha perdut força electoral i ha anat canviant de companys de viatge. De ser la tercera força política el 2010, amb gairebé 400.000 vots i 18 diputats, el 2017 es va convertir en la setena i última força política, amb menys de 200.000 vots i 4 diputats. I de donar suport als pressupostos del govern d’Artur Mas en la legislatura iniciada el 2010 ha acabat impulsant l’aliança del 155 amb el PSC i Cs.
Els mals resultats del PSC i del PP han alimentat Cs, que ha passat de ser l’última força política parlamentària (amb 100.000 vots i 3 diputats) a ser la primera el 2017, amb més d’un milió de vots i 36 diputats. En aquests anys, Cs ha enterrat les referències al socialisme democràtic i al centreesquerra ideològic, i s’ha situat clarament a la dreta, reciclant a polítics provinents de partits com Plataforma per Catalunya, Vox o Falange.
ICV també ha estat víctima de la sacsejada del sistema de partits català. L’última vegada que es va presentar sola sota aquestes sigles va ser en les eleccions del novembre del 2012, quan va aconseguir el millors resultats des de la seva creació: 360.000 vots i 13 diputats. Després va entrar en un procés vertiginós de confluències amb diversos corrents d’esquerres, es va presentar dins de la coalició Catalunya Sí que es Pot (2015) i, finalment, amb la candidatura Catalunya en Comú-Podem (2017). Aquesta darrera candidatura va obtenir 326.000 vots i 8 diputats, de manera que després de donar moltes voltes organitzatives i després d’adoptar una certa ambigüitat davant dels reptes que s’han plantejat a Catalunya en els últims anys, els resultats actuals són pitjors que els que va aconseguir ICV el 2012.
Durant aquests anys també ha aparegut una nova força parlamentària, la CUP, que va irrompre en les eleccions del novembre del 2012, amb més de 100.000 vots i 3 diputats, que va aconseguir 10 diputats (i més de 300.000 vots) el 2015 i que encara és present al Parlament amb 4 diputats i quasi 200.000 vots. Una força que ha estat clau en moments decisius de la història política recent catalana: en la consulta del 9N i en el referèndum de l’1-O.
Els canvis que hem viscut el darrer septenni han trasbalsat el sistema de partits de Catalunya. Entre el 1984 i el 2010 l’estabilitat va ser notable, però en les quatre eleccions que s’han fet durant aquest darrer breu i agitat període s’han produït resultats que han alterat considerablement l’evolució de l’aritmètica parlamentària. A més, la base social electoral sobre la qual s’assenta la representació política segueix en moviment i, per tant, tot sembla indicar que encara hi pot haver més canvis. No sabem què passarà amb Junts per Catalunya i el PDeCAT, ni com acabarà Catalunya en Comú-Podem, ni si Cs aguantarà o es començarà a desinflar, ni com evolucionaran el PSC, el PP, ERC o la CUP davant l’actual volatilitat electoral.
Aquells que afirmen que els resultats d’unes hipotètiques noves eleccions beneficiarien a determinades formacions polítiques i en perjudicarien a d’altres, o que generarien un increment o una disminució de la representació parlamentària de les forces independentistes o de les unionistes, es basen en simples elucubracions contaminades pels entorns en els que cadascú es mou. Tot segueix molt obert (fins i tot la participació) i, per tant, tot pot canviar. I no sempre a gust del consumidor.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
