Un procés constituent és constituent

A l’espera de veure com evoluciona la proposta pel moviment pel Procés constituent engegat per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, m’agradaria fer unes consideracions:
1. Admiro com molta altra gent la trajectòria i la tasca que han fet i estan fent tant Oliveres com Forcades de denúncia de diverses estructures antidemocràtiques i anti socials. La seva filiació cristiana o pròxima a aquest creença els dóna també un predicament superior en el context d’una societat d’arrels culturalment cristianes.
2. La situació de desesperació i indignació que viu una gran majoria de la societat catalana, per diversos motius que de vegades es superposen, i d’immobilisme aparent dels poders fàctics econòmics i estatals davant del patiment i les ganes de canvi, poden fer que la necessitat de vehicular tensions socials acumulades, faciliti l’aparició de moviments profètics, freqüents i explicables en contexts apocalíptics, com el que subjectivament molta gent està vivint.
3. Una gran majoria de la població catalana que s’ha expressat políticament, de l’única manera que és possible en democràcia, votant, està, ni que sigui de forma recent, en molts casos a favor de la construcció de la República Catalana. I aquest consens pràcticament abasta des de la dreta fins a l’extrema esquerra. Això vol dir que la majoria de ciutadans percep que sigui quin sigui el seu capteniment sobre les grans reptes del planeta i de la societat (liberal, socialcristià, socialdemòcrata, ecologista, alternatiu, revolucionari), la primera contradicció que cal superar és la dependència econòmica, social, cultural i política d’un Estat espanyol que representa alhora els interessos socials i econòmics més contraris al conjunt de la societat catalana.
4. Per això, la pretensió que hi hagi un moviment constituent que ja porta un programa definit de signe revolucionari – amb el qual jo mateix i d’altra gent pot estar parcialment o total d’acord- només pot servir per aglutinar a aquells ciutadans que alhora vinculin independència i revolució. I encara una determinada revolució.
5. Per tant si la crida va dirigida a fer sortir l’abstencionisme radical de la seva indiferència política i aglutinar les diverses forces minoritàries que fins ara detenen un programa totalment revolucionari em sembla una feliç idea.
6. No m’ho sembla, si el què pretén la crida és assumir la representativitat del conjunt de forces socials, cultural i polítiques que cal que de veritat sumin esforços encara que sigui en candidatures separades per bastir en comú l’única cosa que ens pot unir a tots els demòcrates de Catalunya: la construcció de la pròpia democràcia que òbviament serà una democràcia de qualitat, i per tant referendària. I serà allà amb el dret a referèndum exercit de forma sistemàtica, quan els ciutadans decidiran si nacionalitzem la banca, què fem amb l’Otan i quan tanquem les nuclears. A més crec que L’ANC ja fa la funció de moviment transversal que està preparant simulacions de formes i alternatives sectorials de cara al nou Estat.
7. Dit això, és bo que cada partit de l’espectre català favorable al procés sobiranista expliqui a la societat per fer quin país vol el nou Estat. Ja es cuidarà la gent de votar després quin és el model de país que prefereixen per aquest nou Estat. I d’aquí sortirà la redacció constituent de la Constitució de la República Catalana.
Altrament, hi ha el risc de fer entrar el clau per la cabota i el que el que estava pensat amb totes les bones intencions, acabi convertint-se, de fet, en un atot pels enemics nacionals i de classe que es troben entre l’economia més especulativa i la burocràcia de l’estat espanyol. És per això, que difícilment pot considerar-se constituent un procés on ja està escrit el final del camí, sense que ningú hagi votat en diversos referèndums i tema a tema.