Un problema d’enquadrament

El govern balear ha fulminat la immersió lingüística a les illes pocs dies després de la interlocutòria del TSJC. El ministre Cristobal Montoro juga a fet i amagar amb el sostre de dèficit, mentre el conseller Mas-colell fa malabarismes per quadrar un pressupost realista i menys luterà. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria riu per sota el nas quan afirma que es nota un canvi de rumb a la política frontista de la Generalitat de Catalunya i observa, des del Madrid oficial, com el vaixell insígnia del grup Godó tipifica els consellers d’Artur Mas entre els més i menys favorables a la independència: entre independentistes utòpics i pactistes pragmàtics.
 
El procés de transició nacional a Catalunya avança lentament i, per alguns analistes o polítics (descreguts?), fins i tot s’acosta al pedregar mentre diaris influents de l’estranger l’emmarquen dins d’un entorn conflictiu: de “la guerra civil econòmica” que va descriure el Wall Street Journal durant l’última campanya autonòmica, a la darrera editorial catastrofista del The Times londinenc –propietat de News Corporation, holding mediàtic on José María Aznar hi mou els fils com si encara fos al carrer Gènova–. El cert és que Catalunya i el seu camí cap a les seves estructures d’estat tenen un problema d’enquadrament, de framing. Davant la discrepància pública, el president Artur Mas pot cridar a capítol als seus consellers i, sobretot, el portaveu Francesc Homs o el secretari d’organització Josep Rull –gens sospitosos de no ser patriotes– poden marcar múscul independentista, però entre la realitat dels fets i el com s’expliquen als mitjans de comunicació no sempre hi ha màxima coincidència. Pel gran públic –que no coneix què es cuina al carrer Còrsega (CiU), a la seu del carrer Calàbria (ERC) o als passadissos del Parlament–, el procés avança quan la premsa no hi posa peròs. La premsa, en política, marca agenda; sobretot, els grans diaris de referència internacionals –la majoria amb la corresponsalia a Madrid–, alguns dels quals ja comencen a trobar gust a això de posar nerviosos els atrevits catalans.
 
A tot això, cal afegir-hi el gir copernicà a la manera com el govern de Mariano Rajoy afronta la relació amb Catalunya: poca declaració pel broc gros i política de fets consumats que permetin marcar paquet. S’han acabat els exabruptes diaris que hi havia durant la campanya i el Ministeri d’Hisenda prefereix inventar-se un xèrif pressupostari –independent, diuen, tot i que rendirà comptes davant del ministre de torn– per deixar clar qui mana a qui. Des de Madrid es fa política de desgast, que sempre surt més a compte a llarg termini que jugar-t’ho tot a una carta i perdre per excés d’excitació.
 
El President ha estat hàbil tallant de soca-rel les possibles discrepància en el sí del Govern, però el problema és que ja fa dies que la parella de ball, CiU i ERC, es trepitja i té algun desencontre fruit de la conjuntura, del desgast, de les presses d’uns i la necessitat de temporitzar dels altres. Per això, davant d’una inactivitat manifesta i provocada per factors aliens –exemplificada amb el debat pressupostari (pròrroga, sí o no?)– encara es fa més necessari rearmar la comunicació, dins i fora del país. A dins, per calmar els ànims dels més arrauxats i posar en valor els passos que, a hores d’ara, ja s’han fet en el camí cap a la celebració de la consulta –potser més simbòlics que efectius, però al capdavall passos–. A fora, Roger Albinyana (Secretaria d’Afers Exteriors i de la UE) i Albert Royo (Diplocat), les dues cares de la diplomàcia catalana, tenen molts deures per fer. Bregats als passadissos i a les penombres dels processos de decision-making europeus, han de demostrar que saben controlar l’agenda internacional: no tant fent proselitisme independentista per trobar aliats, sinó tant sols aconseguir que els grans pols de poder es mantinguin neutrals i no interfereixen com ho fan ara. Pas a pas.