Un president valent

El president Laporta no ha enganyat mai (com a mínim, en això) a ningú: sempre s’ha declarat catalanista “tranquil”, defensor de tots els drets que té un país com el nostre i respectuós amb els veïns. Una desacomplexada manera d’exercir el catalanisme i d’anar pel món. Així es va presentar a les eleccions i així ha actuat en la majoria de les circumstàncies en les quals s’ha trobat. L’únic retret que li puc fer és la bronca pública a l’Oleguer quan aquest diu el què pensa sobre la justícia espanyola. De la resta, m’he de treure el barret.
Arran de les declaracions de fa uns dies a una ràdio d’àmbit espanyol sobre Zapatero se li han tornat a tirar a sobre injustament. El Barça és un club amb multitud d’idees polítiques diferents, sí, com a la mateixa família de Laporta saben. Però és un club de socis que voten lliurement un president que els representa. I quan aquest candidat, des del primer dia, es manifesta catalanista i el voten més socis que mai, doncs no hi veig quin problema hi ha. Durant molts anys hem tingut personatges amb unes idees polítiques molt clares i ningú els va refutar per això. Ara, que Laporta digui que Zapatero té una visió centralista de l’estat i que l’ha decebut en la seva concepció federalista és un pecat? Ja sabem que quan les coses vagin malament, Laporta serà el nou dimoni del catalanisme, però realment el que fa mal del nostre president és que hagi sabut donar un gir anímic al club. Per mi, la frase clau de l’elecció de Laporta és allò de “volem donar els millors anys de la nostra vida al Barça”. O sigui que un grup de bons professionals s’estimen el club i hi volen abocar uns anys de plena fecunditat laboral. Se’ls pot dir prepotents, generació Power point, etc. però ningú podrà discutir que l’elecció de Laporta va ser una injecció d’autoestima quan estàvem a la UCI dels estats d’ànim. Veure que hi havia professionals liberals, plenament capacitats per triomfar en els seus negocis particulars, i que s’ajuntaven per tirar endavant esportivament el club, però també socialment i econòmicament… ens va fer sentir-nos com feia temps que no estàvem. I hem de recordar que durant bona part del primer any va ser aquesta il•lusió d’en Laporta i companyia qui va aguantar un equip que no acabava de rutllar.
Senyors, recordem com estàvem un estiu de no fa pas tants anys, qui va donar un gir al club i, de passada, recordem qui va ser el jugador que ens va posar la rialla als llavis. I si molesta que Laporta sigui aquest “catalanista tranquil” que es proclama… doncs que n’aprenguin!