Les enquestes diuen que, amb el lema “independència” s'hi pot aplegar un pessic més del 50% de la ciutadania, mentre que darrera de la pancarta “dret a decidir” s'hi poden comptar més del 80%, però hi ha la pega que aquesta pantalla ja la teníem sobrepassada, sense èxit això si. Doncs, potser valdria la pena recuperar-la, refrescar-ne els arguments i treballar a partir d'aquí com a pedra angular, de la mateixa manera que ERC i DILL fan a Madrid. Això, clar, paral·lelament i sense perdre de vista l'horitzó clar i decidit, com un pas enrere per poder avançar més, tot i la coherent reivindicació de la CUP en el compliment de la declaració del 9N, votada al Parlament amb majoria absoluta.
Potser no seria tan cridaner per qui només està per que fem i com ens movem. A més a més, en aquest marc de ben segur que s'hi podrien sentir còmodes partits polítics que no volen ser comptats com independentistes però que tampoc volen seguir amb les mateixes pautes com fins ara.
Tot i que, també s'ha de ser conscients que és el sol fet de “qüestionar”, en el sentit de obrir l'opció de la uniformitat, el que posa els pels de punta a qui, per molts motius, li interessa que no es mogui res, a qui només veu i vol veure que Madrid és la gran capital i tot el demés és perifèria al seu voltant, a qui no accepta ni acceptarà res que li pugui fer ombra, a qui sempre deslegitimarà qualsevol percentatge en favor de la independència de Catalunya… a qui, fins i tot, el “café para todos” se li indigesta.
Hem de transmetre, amb tota la transparència que es pugui, el que volem, que no és precisament una confrontació amb els espanyols, ni amb España, sinó contra un Estat que ens maltracta, ens menysprea, no ens reconeix com a diferents… Que el que volem és construir un país més just on hi càpiguen tots, sigui qui sigui, vingui d'on vingui, amb total respecte i amb la identitat catalana com a element estructural i de cohesió. Un país on siguem nosaltres, i només nosaltres, els que decidim i puguem jutjar si
