Que el Tribunal Constitucional esporgara, amb una polèmica sentència (quatre anys de calvari i grans dosis de funambulisme), la reforma de l’Estatut de 2006 aprovada pel Parlament (i per tant, legitimada sensiblement pels ciutadans), va suposar una agressió directa contra la sobirania popular de Catalunya. I en aquest cas, no em referisc a la palesa voluntat cívica d’independència (que també!), sinó al menyspreu i a la bel·ligerància de les institucions judicials espanyoles cap a la maduresa democràtica d’aquest País: va reduir la capacitat decisòria dels catalans i les catalanes a la categoria de paper higiènic, ja sabeu a què em referisc. En resum, nosaltres no ens creiem l’Espanya de les Autonomies, però és que a Madrid tampoc no se la creuen: a què estem jugant, llavors?
Per si fóra poc, el Tribunal Superior de Justíca de Catalunya s’apunta a la festa i dicta una sentència que obliga a desmantellar l’educació pública, a desactivar la immersió lingüística escolar que tan bons resultats havia donat fins ara (sempre es poden millorar molts aspectes, però són innegables els fruits d’integració cultural, creixement d’ús i augment de competències lingüístiques de l’alumnat, que ha afavorit aquest model educatiu). El TSJC ha col·locat la normalització lingüística contra les cordes i ha dinamitat el consens social, acaba de llançar a la paperera tots els esforços invertits en la consolidació d’un sistema avantguardista, que sempre ha suscitat recels i suspicàcies en els sectors més reaccionaris i conservadors de l’Estat Espanyol.
Ara diré una obvietat, una evidència. Crec que les institucions judicials espanyoles s’han convertit (si no és que ho han sigut sempre) en una ferramenta política, una garantia de la sacrosanta unitat d’Espanya, un miratge de llibertat i un simulacre d’estat de dret: són paraules massa grosses, si parem atenció a la recent aprovació de la reforma constitucional, redactada i signada amb la tinta indeleble del Banc Central Europeu, d’esquenes a la ciutadania, pactada i segellada pel bipartidisme monocrom. Els estàndards democràtics internacionals no combreguen amb la manera d’impartir justícia (espere que s’hi perceba el sarcasme) per part d’aquestes polsegoses i cavernícoles institucions, sense oblidar-nos de l’Audiencia Nacional, hereva del Tribunal de Orden Público, un tribunal d’excepció de l’època franquista que s’hauria d’haver desballestat ja fa molts i molts anys.
La desobediència civil en l’eduacació pública és una forma de rebel·lia pacífica i és la garantia de futur de la nostra llengua. Està en la mà dels professors, mestres, directives, pares i mares, consellers, governants, que es preserve una de les nostres senyes d’identitat més fonamentals. Està en perill la nostra cultura i la nostra supervivència com a poble. És el moment de demostrar, amb contundència, que amb el català no s’hi juga i que ningú, a excepció de nosaltres mateixos, no ens podrà dir mai de quina manera hem de governar-nos: l’autodeterminació no es demana, s’exerceix.
