Un nou país, un país actiu. Lluita contra el rellotge

Després de l’acord assolit per a la revitalització del Procés català entre Mas y Junqueras, el President a la roda de premsa posterior es va – i ens va – imposar deures pels propers mesos. D’entre els que considero més rellevants hi ha el d’avançar amb les Estructures d’Estat imprescindibles per poder exercir com a país emancipat just l’endemà del dia D (o dia de la DUI, o el que digui el full de ruta). I dins d’aquestes, interessen especialment aquelles que apunten a la preservació de l’ Estat més social, és a dir, aquelles que garanteixen una distribució de riquesa, rendes i oportunitats entre la seva ciutadania.
Va citar el SOC, la Formació Professional i l’Agència Catalana de la Seguretat Social (o de la Protecció Social). De fet, les dues primeres, ja tenen sengles lleis en tramitació al Parlament de Catalunya, essent força avançades en la tramitació. No obstant, són dues lleis pensades amb lògica autonomista, i que ara, en el seu tràmit parlamentari posterior a l’acord per a la veritable transició, ha de quedar abastament superat si ens creiem que som en temps de construcció del nou país. I ha de quedar superat perquè hem de dotar-les de l’ambició pròpia que tindria un país. Un país que en termes de capacitat de construir el seu benestar i el seu mercat de treball no és tant petit com podria sembla a priori. Els independentistes sempre hem defensat que si a la Unió Europea mercats més petits que el català tenien competències i recursos propis, la lògica diferenciada que té el català respecte de l’espanyol justificava de sobres la necessitat de donar-li caràcter – i sobirania pròpia -.
Arribats al punt de construir el nostre mercat de treball, i de pensar com han de ser les nostres estructures, és raonable defensar que les persones tinguin garantit el dret subjectiu a l’ocupabilitat, i a tenir possibilitats d’accés al mercat de treball per dotar-se dels recursos – salaris o ingressos – per garantir-se una vida digna. Un dret subjectiu que no és aliè – com mai ha de ser en un estat de benestar – a una obligació inalienable també; a la ocupabilitat. Drets i deures propis de tota la ciutadania que fan sostenible qualsevol projecte d’estat social ambiciós. El dret al treball, a una feina digna, passa per remoure les desigualtats d’arrel. I les desigualtats en matèria de desocupació els darrers anys passen, per exemple, per lluitar aferrissadament en fer ocupables a milers de persones que mai més treballaran en allò que havien fet durant tota la seva vida. Ocupabilitat o garanties de poder transitar a un mercat de treball diferent.
La Llei del SOC, que hauria de ser del SSOC, haurà de dibuixar el Sistema d’Ocupació de Catalunya (el model, el pacte de tots per a una economia sostenible, les eines transversals per fer-ho possible, etc) i el Servei d’Ocupació de Catalunya (l’ens administratiu que ho preservi). El Servei d’Ocupació que haurà de garantir l’efectivitat de les polítiques, amb una cartera de serveis pels usuaris que els generà els drets propis del dret subjectiu i el deure a l’ús amb la finalitat primordial del Sistema. I quan pensem en aquesta veritable Estructura d’Estat, en termes de nou país i de transició nacional, no en podem menystenir que cal pensar com s’hi articularan les polítiques passives, és a dir, les prestacions, ajuts i subvencions per a la situació d’atur involuntari. Aquí cal enllaçar-hi l’Agència Catalana de la Seguretat Social i el seu catàleg de prestacions. L’atur i polítiques passives (catàleg de prestacions) depenen, de forma separada, en l’esquema espanyol, del Sistema de Seguretat Social. Sense definir com serà la nostra Seguretat Social – estructura i catàleg – i com afrontarem el dilema de reduir polítiques passives per engrandir les actives (com fan els països competitius), no es pot afrontar amb massa claredat com han de ser els nostres Sistema i Servei d’ocupació; els del nou país que apunta a la competitivitat i sostenibilitat econòmica i social.
I en aquest aspecte convé una reflexió. Les prestacions d’atur i subsidis, no són una bossa d’estalvi que hom ha generat individualment mentre treballava per si en un moment determinat ens plau poder deixar de treballar. L’atur, com tota prestació d’un sistema públic de pensions de repartiment, és un ajut per una situació extraordinària de necessitat, per una contingència real per algú. Com de fet esdevé en els milers i milers de persones que han perdut la feina i tant els costa recuperar-la. Les prestacions d’atur, per tant, haurien de ser considerades com prestacions transitòries per aquells que malauradament no poden treballar tot i que voldrien fer-ho. Aquesta reflexió és important per al disseny del nostre sistema d’ocupació i del servei. No és el mateix integrar el concepte de transitorietat de les prestacions com a eina per a ajudar a les persones a convertir-se en actives, junt amb el conjunt d’instruments i cartera de serveis de les oficines d’ocupació, que no fer-ho. No és mateix segregar l’estructura assistencial que protegeix els aturats que integrar-la d’arrel a tot el sistema i on el orientadors tinguin, entre la seva cartera, les prestacions i subsidis com a una eina més.
La necessària transició de la despesa pública de polítiques de subsidi cap a polítiques reals d’integració passa per reduir l’atur i la generació de llocs de treball, però també, per la integració en un sol servei ambdues polítiques. Transició que ha de comportar reduir la despesa general en prestacions d’atur millorant la inversió general en polítiques per a que les persones siguin ocupables i trobin feina més ràpidament. I això no entra en contradicció amb la millora de les prestacions i subsidis, que no són especialment generosos, si bé son millors que a d’altres països on les persones troben feina ràpidament. Parlem doncs de la lluita per invertir en la reducció del temps en que les persones són excloses del mercat de treball.
I deixo anar una màxima oberta a la discussió. La veritable lluita contra l’atur i la pobresa no és (només) la de la millora de les prestacions i subsidis. És la lluita contra rellotge del temps en què les persones son excloses del mercat de treball i de fer créixer la seva capacitat per fer-se ocupables. La lluita és contra rellotge perquè un axioma a l’actual mercat de treball és que a cada segon que passem sense feina augmenta un segon les dificultats de trobar-ne.