Aquest programa (Quiero gobernar) que ha emès TL5 després del telenotícies nit, en què un grup de nins i nines en edat escolar de primària entrevistaven els caps de llista dels partits que es presenten a les eleccions del 26J, podia semblar manipulat i no se sap si es va intentar fer o no. Això era el que em deia un conegut quan parlàvem del fet que aquells nins i nines pareixien molt espavilats. Va ser en aquest moment que li vaig dir, que s’hagués intentat manipular-los o no, que hi havia nins molt més intel·ligents i al dia que els adults i li vaig contar el cas que em va passar a mi, essent mestre en un col·legi, en aquell temps, privat. Li vaig dir que durant uns quants anys, a les reunions de professors, quan es posaven notes, moltes vegades sortia el nom d’un alumne, que rebia tota casta d’improperis per part de la majoria de professors, que si era un cregut, que si li agradava destacar, que si era un pinxo que volia ser el centre, etc. Això quan tenia 11 anys. Jo li vaig fer classe quan en tenia 13 i el vaig poder conèixer. Res més lluny de la idea que m’havia fet escoltant les crítiques que havia sentit. Era un al·lot superintel·ligent, superdotat, que quan explicaves un tema, especialment si era de Ciències Socials, sempre avançava una passa més, sempre sabia més que el que deia el mestre, sempre sabia més que el que deia el llibre. El professor podia témer esser posat en ridícul per aquell preadolescent. Llavors vaig entendre per què es parlava de l’actitud prepotent d’aquest alumne quan es posaven notes. No era prepotent, era molt intel·ligent, llegia molt i sabia molt.
Per tant, no és estrany que existeixin nins que saben molt més que adults ben formats. Amb això vull dir que hi ha nins d’aquests que han assistit a les entrevistes que són així com els hem vist. Va quedar ben comprovat amb un d’aquests nins que va deixar sense resposta, o amb resposta de polític que ve a ser el mateix, el candidat socialista, Pedro Sánchez. He de confessar que no vaig veure el programa, però que he sabut què va passar gràcies al diari Ara i a la crítica televisiva de Mònica Planas. A partir d’aquesta crítica, vos relataré el que va passar segons la periodista:
Una nina havia demanat a Pedro Sánchez què pensava fer amb Catalunya, perquè ella no volia que els catalans se n’anassin d’Espanya. El candidat socialista va respondre amb una comparació de la manera següent: “Esto es como cuando tienes un grupo de amigas y de repente hay una que se quiere ir de la panda. Pues lo que tienes que hacer es convencerla de que hay cosas muy buenas en el grupo de amigas, que compartís muchísimas cosas… Y Rajoy ¿qué es lo que hace? Decirle a la amiga: «Bueno, si te quieres ir, vete». Lo que él intenta es enfrentarse”.
En acabar el programa, va ser quan el nin intel·ligent que he citat va aixecar el braç i li va dir a Sánchez que no estava d’acord amb ell, i varen tenir el diàleg següent: “Lo que no me gusta es que no puedes estar obligando a los catalanes a que no puedan decidir. Con el ejemplo que tú has puesto de la panda de amigos, pues si la amiga quiere irse y no hay manera de razonar con ella, por lo menos vamos a dejar que decida. Que todos los catalanes decidan si quieren seguir formando parte de España o no”. Aquí és quan Sánchez es queda amb el cul a l’aire, no li queda més remei que haver d’actuar com a polític per intentar convèncer aquell nin que només tenia 10 anys i li amolla el següent: “Yo estoy de acuerdo que hay que votar. ¿Pero es mejor votar un acuerdo o votar que se vayan?” El nin sense quedar gens convençut va tornar a insistir: “Yo querría que os pusierais de acuerdo. Pero que no fuera una imposición”. I Pedro Sánchez, que ja havia quedat suficientment en evidència, va tallar la conversa, així com ho solen fer els polítics: “Pues estamos de acuerdo”. Li va donar la mà i la presentadora va donar per acabat el programa. El nin, Nacho, se’n va anar amb cara d’haver estat estafat.
Tota una lliçó d’un nin de 10 anys, que vol estudiar ciències polítiques i arribar a ser president del govern, als espanyols que volen tenir sotmesos i submisos els catalans i que no volen de cap de les maneres que puguin exercir el dret humà i democràtic a decidir.
