Un llarg camí sindical

El 1958, feia tot just dos anys que finalment Catalunya havia tornat a assolir la renda per càpita de 1936. És a dir que el franquisme havia necessitat disset anys per recuperar allò que havia destruït amb tres anys de guerra. Un indicador prou contundent de la incompetència econòmica de la dictadura. Una incompetència que era fruit tant dels seus límits mentals com de la seva voluntat explícita d’estrangular els salaris per tal d’afavorir –almenys suposadament– els grups socials que eren propietaris dels mitjans de producció –i que, com a mínim, teòricament– eren més propers al règim. I, a més, tot plegat resultava especialment complicat perquè, durant molts anys, les autoritats franquistes havien estat obsessionades per impedir –o, si més no, obstaculitzar– la recuperació industrial del nostre país.
Sigui com sigui, malgrat les dificultats, les mostres de resistència no havien desaparegut mai del tot. De fet, en els pitjors moments, el sol fet de sobreviure –i conservar, encara que fos en silenci, la memòria i l’esperança– ja es podia considerar una victòria. I, en concret, en els anys 50, el rebuig cap al règim s’expressava amb un ampli –i, sovint, subtil– ventall que anava des de l’acció directa dels maquis anarquistes fins a les vagues de 1951 i de 1956, passant per la feina discreta –i decisiva– d’intel•lectuals i mestres, i també de centenars de milers de mares i pares (sense els quals resultaria inexplicable el compromís democràtic, social i nacional de les successives generacions). Però, evidentment, els opositors a la dictadura no ho van tenir mai fàcil, perquè cal tenir sempre present que el franquisme no només era un règim assassí, sinó que, a més, va assassinar molt i va assassinar fins al final.
Aquell 1958, res no resultava gaire senzill. I, malgrat que, en alguns aspectes, aviat hi hauria signes de canvis, ben segur és que el passat continuava sent ben present. I, per posar-ne tan sols dos exemples ben diferents, podem recordar que el règim continuava sent un obstacle per al creixement econòmic (a causa de l’escassetat de divises que ell mateix provocava amb la seva política autàrquica), i que Joan XXIII encara no havia anunciat la propera celebració del futur Concili Vaticà II. Efectivament, en alguns d’aquests àmbits, l’any 1959 portaria novetats importants, però –sens dubte– un dels primers símptomes del nous vents va ser la creació, el mateix 1958, de la Solidaritat d’Obrers Cristians de Catalunya que, tres anys després, adquiriria la seva denominació definitiva de Solidaritat d’Obrers de Catalunya (SOC). El primer sindicat obrer antifranquista nascut durant la dictadura.
En aquest sentit, cal recordar les figures de Jaume Terribas com a primer secretari general, i de Xavier Casassas i Miralles, que va ocupar els càrrecs de president o de secretari general des del naixement de l’organització (1958) fins a la seva desaparició (1983). En concret, el 1980, el SOC va confluir amb altres sindicats en la formació de la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya i, el 1983, va fondre’s definitivament a l’interior d’aquesta nova CSTC.
Posteriorment, aquest espai –en què resulten indestriables els vincles entre les llibertats individuals, els drets socials i el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya– ha estat ocupat per la Confederació Sindical de Catalunya (CSC) i, en l’actualitat, per la Intersindical-CSC.