El 1893, a l’article “La joventut catalana d’ara”, Jaume Brossa afirmava que “la majoria dels catalans creuen que encara necessiten a la resta de l’Estat espanyol per viure bé i lliures. A més, l’esperit mercantil té absorbides totes les energies de Catalunya. El català no fa res si no hi veu la utilitat immediata. El déu dels catalans és el diner. Un poble que fixa tots els seus ideals en el tràfec, serà eternament un poble de segon ordre en la civilització”. Aquestes paraules ressonen contundents a les nostres oïdes perquè continuen sent plenament vigents. Especialment, tenint en compte l’actuació de polítics com Joan Saura.
A principis del segle XXI, als polítics espanyols ja no els calen diners per comprar-nos. En tenen prou amb una foto o amb una tapa d’olives un diumenge al migdia. No és pas una qüestió de continguts, sinó senzillament de dignitat. De fet, a molts dels nostres polítics no els importa allò que pacten, sinó tan sols el fet de pactar. Bé… de fer veure que pacten alguna cosa.
El 1924, Josep Pla constatava “la por enorme que sent el català home de diners, des de fa uns quants anys”. Ara, els polítics espanyols ja no necessiten amenaçar-nos per fer-nos por, perquè molts dels polítics catalans es venen molt abans que ningú intenti de comprar-los.
Faríem bé de no oblidar que sense poder real no hi ha res que puguem pactar. I menys amb qui no compleix mai la seva paraula. Joan Maragall ja ens va advertir contra la perillositat de qualsevol promiscuïtat amb la política espanyola, perquè “no pot ésser sinó en detriment de la integritat i de l’evolució natural i pròpia del pensament català. Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi juguem (…) tot l’esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d’home dèbil, o a un interès massa petit.”
_______________
Article publicat al diari AVUI el passat dilluns 21 d’agost.
