Un home de raó

Acabo de rebre el nou número de la revista Capçalera, la del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Ben explícit, en la portada s’hi llegeix un “Indignem-nos!”, un clam contra les precarietats que afecten a la professió en un moment de crisi com aquesta, tant econòmica com de valors: la dictadura dels blocs electorals, les limitacions informatives o els contractes escombraria. Realment, el panorama no promet, ans al contrari. És un riure per no plorar, sobretot cara vegada que un parla amb algun company freelance o redactor d’un mitjà de comunicació.
 
Però, el pessimisme pot quedar matisat per les reflexions que he sentit de la boca d’un home que, en el món del periodisme a Espanya, ha fet tots els papers de l’auca i s’ha guanyat el respecte de tots: Jaume Arias, president d’Honor de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya, qui ha fet una conferència a la UVic aquest dimecres al matí. Arias és un home que, als seus 88 anys, encara reivindica la humilitat i l’ètica, el periodisme amb escrúpols. “Jo sóc periodista, no pas escriptor”, puntualitza en aquells qui li alaven l’extensa obra en prosa que té publicada i, fa uns anys, li suggerien que es presentés al Planeta. Arias és aquell exenviat especial que, bregat en mil batalles, parla als estudiants de periodisme de personatges cabdals en la història del segle XX sense posar-se medalles: de les seves converses amb Jean Monnet, un dels pares d’Europa, o de la trobada amb el germà del general Eisenhower, qui li va justificar el perquè el militar es presentaria a les presidencials amb els republicans.
 
Un retrat d’Arias hauria de dir que és un home de seny. El periodista que entén que un es pot queixar, però ha de ser sempre amb raó. Per això, va usar els últims moments de la conferència per fer una crítica, des de la seva extensa experiència en l’anàlisi política, al famós “cafè per a tots”. “Catalunya es pot queixar amb raó”, va pontificar. Deia: “Mentre a Euskadi la violència els va ajudar a aconseguir el concert econòmic, Catalunya sempre pacifista no el va poder assolir”. De fet, si Arias alava alguna característica de la societat catalana és haver sabut avançar pel turbulent segle XX a base de no abandonar mai el seu pacifisme. Ell, que ha comprovat sobre el terreny que els trets no porten a enlloc –la conferència tenia el títol, ben explícit, de “La Guerra Freda vista per un enviat especial”– se sent orgullós de demanar que Catalunya, fent valer el seu pacifisme, demani una mica més d’estima per part de la resta de l’Estat. Clar i català.