Són nombroses les anècdotes (i a tots els que no els agrada llegir anècdotes que s’aturin de fer-ho immediatament) que es coneixen de catalans que a diferents indrets d’Espanya, i pel fet de parlar en català, han rebut atacs, com a mínim psicològics, d’espanyols. Són conegudes les de taxistes de Madrid, que han aturat el taxi i han volgut fer baixar la persona que portaven per haver parlat català pel mòbil, o del que va aturar el taxi per fer baixar una parella, perquè parlava en català, quan en realitat ho feia en italià. O d’una persona a Sevilla que en esser increpada per parlar en català, i ella va dir que ho estava fent en italià per a no continuar essent assetjada, o d’uns altres a Cantàbria, que també varen tenir un incident per parlar en català a un hotel i no els va servir de res dir que eren menorquins.
Sembla que el temps no ha passat, pareix que ens trobam a l’època de la dictadura i no s’entén de cap de les maneres; sembla que l’escola ha fracassat i no ha estat capaç d’educar. És inconcebible que ens trobem en el 2015, i encara estigui ple de fanàtics intolerants. Intolerants només a una llengua, una llengua que hauria d’haver estat considerada espanyola si es volia que la majoria de catalans se sentissin còmodes a Espanya. Però els pares de la pàtria, que voldrien esser pares de la democràcia, que varen escriure la Constitució espanyola, ni tan sols varen ser capaços de posar aquest nom a la seva Carta magna. D’aquí que s’obtenguin els fruits coneguts.
Avui, que la immigració ens ha omplert les ciutats de persones de diferents procedències que parlen llengües diferents, podem constatar quan escoltam parlar grups de persones que caminen pel carrer, seuen a un bar o parlen pel mòbil, que ho fan en diferents llengües, i no passa res. Ho trob una cosa ben normal. No em fan gens de ràbia i les seves converses no m’interessen, per què m’haurien d’interessar? Per tant, consider una cosa ben admissible que parlin en la seva llengua. Pens que només em sabria greu que parlassin com volguessin, si patís un sentiment d’inferioritat. El psiquiatra hauria de ser el que diagnosticàs si era un complex o no.
Per tant, no entenc que es trobàs a Madrid una valenciana que pujava a un autobús i que parlava pel mòbil amb un amic en la seva llengua, com feia sempre, i que una persona d’edat, que sortia de l’autobús, li digués: “Estamos en España, así que habla espanyol, ‘catalana de mierda’”. En voler trobar la mirada còmplice de la gent que ho havia sentit, no va veure ningú que li fes costat, ni cap a una part ni cap a l’altra, ni quan va explicar a un veïnat que era valenciana. És una ferida que no té solució, i aquest és un mal que tothom que ha volgut mantenir-se amb naturalitat parlant en la seva llengua, si era la catalana, ha patit.
Només es pot explicar per una pobresa d’esperit o per un sentiment d’inferioritat. S’ha pogut veure i comprovar aquest fet a un programa multitudinari, quant a espectadors, com és el “Gran Hermano Vip”. A un italià que hi és i que se li va ocórrer dir una frase en italià a una monitora que els ensenyava a ballar, li va ser retret per uns quants dels concursants, que li deien que allò era un “Gran Hermano espanyol” i es parlava en espanyol, quan el més normal seria haver-li demanat què li havia dit i res més, però aquesta ferida és massa profunda i l’educació ha fracassat… o no.