Un gran derbi

Aquest any el derbi contra l’Espanyol té tots els ingredients perquè el puguem gaudir amb intensitat. Ells ens tenen ganes, després que l’any passat gairebé els enviem a segona i que fa uns dies perdessin la final de la UEFA. Però és que nosaltres també tenim comptes pendents: una derrota a la primera volta que ens va fer mal i bona part de les possibilitats d’endur-nos la Lliga d’enguany. Fa temps que els meus amics pericos no em recorden tant que ben aviat arriba el derbi! Alguns ja m’esperen amb ganes, cosa que trobo perfectament normal, m’agrada i és previsible. I parlant de previsibles, començo a demanar ja des d’ara que l’any que ve no ho siguem tant.
He predicat a tort i a dret la meva predilecció per la manera de veure el futbol d’en Txiki, d’una clara inspiració cruyffista que no crec que faci falta amagar. Dit això, però, també fa massa anys que sento els mateixos anàlisi quan les coses van malament: una defensa molt exposada, un mig del camp massa depenent d’un o dos jugadors i, quan les coses ja van fatal, desencert dels davanters. Són massa anys amb aquella cantarella a l’estadi de “és que ens tapen el Guardiola/Xavi/etc i ja no sabem què fer”.
El Barça ha de mantenir els mecanismes netament ofensius que ens han fet grans, però la nostra assignatura pendent és primar una mica més la sorpresa, la variació i fins m’atreviria a dir que el compromís i la competitivitat. Fa uns dies sentia en Charly Reixach que, quan entrenava el Dream Team, feien la xerrada tècnica amb tots els jugadors, però després agafaven per banda en Koeman i en Guardiola i els exposaven el pla B, per si les coses es torçaven. Evidentment, sempre hi havia el recurs in extremis de l’Alexanko de davanter centre…la qüestió era sorprendre!
Trobo a faltar en el nostre equip d’aquest any una mica d’això, una mica de poder canviar el partit en un moment donat, de saber qui és la veu de l’entrenador al camp, de conèixer quins són els nostres últims recursos. Ens cal més sorpresa i més ventall de possibilitats. Però també ens ha mancat enguany un punt de competitivitat que els suposàvem després de la temporada gloriosa de l’any passat. Una competitivitat i un compromís que sobretot es nota en la competició europea, on la capacitat de reacció és més curta que en una Lliga. Veient els equips italians i anglesos no hi veig més talent ni un futbol que m’agradi més que la mitjana del nostre Barça, però sí que hi aprecio un compromís dels jugadors amb la seva concepció del futbol. En cada moment saben què han de fer i què no, com ho han de fer i com no, quin és el rol de cadascú. Si volem tornar a guanyar a Europa no podem deixar passar per alt aquestes lliçons d’anglesos i italians.