Vivim uns moments molt complicats i malgrat això, el país té força suficient per sortir-se’n. I ningú no entendria que podent, hi renunciéssim. Patim una conjuntura molt complexa, en què l’espoli fiscal que patim de manera sostinguda des de fa dècades s’ha encavalcat amb una greu crisi econòmica que està portant molts conciutadans a una situació de misèria i precarietat i que les mesures anunciades pel Govern espanyol de Rajoy no fan més que accentuar dramàticament
Per això cada cop és més evident als ulls de la majoria d’aquest país que necessitem administrar els nostres recursos i la riquesa que generem. Es tracta d’afrontar el nostre futur, d’assumir-ne la responsabilitat i de fer-ho a partir de la nostra voluntat i prioritats. La càrrega que representa el dèficit fiscal ha arribat a un extrem insuportable que amenaça la cohesió social del nostre país, que impedeix lluitar adequadament contra la crisi econòmica i que hipoteca el futur de les generacions que vindran.
Ens cal, doncs, prendre les regnes del nostre futur i fer un pas endavant manifestant amb rotunditat que volem i necessitem administrar els nostres propis recursos. I per fer-ho, ens cal allò que és imprescindible: la caixa i la clau de la caixa. No demanem pas inventar res de nou, ni demanem la lluna en un cove sinó senzillament allò que des de fa trenta anys funciona a plena satisfacció del PP i el PSOE a Euskadi i Navarra.
No podem permetre, ni un dia més, que els impostos que paguem els catalans es malbaratin en obres faraòniques sense cap utilitat econòmica, en una xarxa radial d’AVEs ruïnosa, en aeroports sense avions, en autopistes gratuïtes per on no passa ningú o en rescatar entitats financeres que han dilapidat recursos a mansalva.
És l’hora d’un gran consens amb tots aquells se’n volen sortir, que estan disposats a acabar amb una situació injusta i asfixiant. D’aquí que sigui imprescindible construir un consens al voltant d’allò que demanda la societat catalana. Si algú no vol participar d’aquest consens, la història i sobretot els nostres conciutadans, s’encarregaran de jutjar-lo. Però si el preu d’ampliar el consens és seguir lligats de peus i mans a Madrid i renunciar a allò que volen els catalans ens estaríem fent trampes i –el que encara és més greu– condemnant la nostra societat a un carreró sense sortida.
I no ens fa por quedar-nos al marge d’un acord aigualit, rebaixat o desnaturalitzat. Perquè preferim estar al costat de la majoria dels nostres conciutadans que reclamen controlar els seus impostos que no pas al costat de les direccions d’altres partits polítics. Preferim estar al costat dels sindicats, de les patronals, de les entitats i de les organitzacions de tot tipus que ja s’han posicionat a favor de la sobirania fiscal –en el que pensem ha de ser la primera pedra de la Hisenda General de la República Catalana– que no pas al costat de polítics que no defensen per als catalans allò que sí que defensen per als ciutadans bascos.
