Un govern per una il•lusió col•lectiva

Un diputat socialista, em sembla que era Indalecio Prieto, va veure interromput el seu discurs a les Corts republicanes per aplaudiments que venien de la bancada de la dreta. S’aturà i digué: “Si vostès m’aplaudeixen, segur que és que he dit  alguna cosa malament”.
La resposta de PP i Ciutadans al nou Govern és un bon senyal, en sintonia amb les paraules del dirigent socialista que he citat.  Malament rai que els hagués semblat bé; voldria dir, indiscutiblement, que  el nou executiu no respondria a la voluntat popular expressada a les darreres eleccions. No entraré aquí al detall. Temps hi haurà per jutjar. Però que aparegui un departament de Presidència i Afers exteriors no pot ser millor símptoma.
I com no podia ser d’altra manera, he de dir que  estic d’acord amb les paraules del president Mas. Certament no ens cal un govern il·lusionista. Ens cal, a tots i totes,  un govern il·lusionant. A diferència del que passa al país veí,  demanem a la nostra gent, que vol dir  demanar-nos a tots i cadascun de nosaltres, un esforç, un més, però amb data de caducitat. La situació no millorarà mentre no arrangem la nostra situació de país espoliat, però si més no podem dir que tenim un horitzó amb una data concreta.
La història dels pobles es  genera a partir de les accions dels ciutadans, majoritàriament anònims. No hi ha res escrit. No hi ha cap llei  fatal que obligui les col·lectivitats humanes a transitar per un o altre camí, tot està permanentment per fer  i per això, perquè no hi ha res escrit,  tot és possible.
Al llarg de la nostra formació com a persones ens ha repetit com a gota malaia que hi ha el que hi ha, que una mena de poder sobrenatural ens havia portat on som i que res no podia alterar la naturalesa de les coses, com si les societats fossin quelcom per damunt la voluntat dels individus.
Ara,  en aquest  petit país nostre, podem construir un nou Estat, una nova manera de fer les coses, d’establir les relacions entre les persones. És molt més, que ja és molt, que construir un Estat. És construir el nostre, d’Estat. I fa un cert vertigen que no  podem negar. Però si malbaratem  l’ocasió no podrem cercar responsables més enllà de nosaltres mateixos.
Els somnis col·lectius es construeixen col·lectivament, molt sovint empenyent els governs poc convençuts o temorencs.