Un fratricidi per a una fi de règim

Que ningú es pensi que l’abdicació de Juan Carlos I ha estat una operació d’alta volada política com els mitjans cortesans ens volen fer creure. Si hagués estat pensada i reflexionada no haguessin hagut de fer a cuita-corrents una llei d’abdicació, ni deixar l’exmonarca desaforat durant una bona colla de mesos. Com assegura el periodista Isidre Cunill, expert en els afers íntims de la polèmica família i autor del llibre De Felip a Felip i Catalunya fins als borbons, la renúncia ha estat motivada per qüestions més aviat fisiològiques: el rei està greument malalt i vol acabar de passar el breu temps que li queda de vida amb la seva darrera i fogosa amant, la princesa Corinna. Com el seu mentor, el general Franco, Juan Carlos també vol morir el llit. Al llit, sí, però cardant.
Amb tot, més enllà de l’abdicació del borbó, l’immens èxit de les forces sobiranistes en les darreres eleccions europees a Catalunya i Euskadi, i de les forces republicanes a Espanya, una anàlisi freda de l’actual moment polític ens permet constatar que s’albira a l’horitzó una caiguda de règim. La monarquia corrupta i degenerada que ha parasitat el sistema polític i econòmic espanyol des de les acaballes de la dictadura franquista sembla estar ferida de mort.
No ho diuen ja només les enquestes –que mostren uns índex de popularitat baixíssims de la institució monàrquica- sinó que ara ho han dit les urnes. És un fet que els electors han castigat molt durament els dos grans partits dinàstics (PP i PSOE) que tradicionalment han estat els puntals d’aquesta Corona tan desprestigiada i xacrosa, i que amb diferents argumentacions sempre s’han oposat a l’adveniment de la República.
Símptoma de l’ambient social, cada vegada més republicà i antimonàrquic, és la recent aparició de tres llibres que, si aconsegueixen travessar el tallafocs de protecció mediàtica que imposen els mitjans de comunicació públics (i alguns de privats) depenents del govern de Madrid, poden posar encara més contra les cordes als borbons i als seus sequaços.
El primer d’ells és La intocable (La Esfera de los Libros, 2014) d’Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta, on s’expliquen els detalls de la Operación Cortafuegos, un pla dissenyat conjuntament per la Zarzuela i la Moncloa per tal que la infanta Cristina surti impune del cas Nóos. En aquesta conxorxa hi estarien implicats des de Juan Carlos I a Mariano Rajoy, passant pel ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, i el fiscal general de l’estat Eduardo Torres-Dulce, que no s’estan de passar-se els principis de l’estat de dret i la separació de poders pel folre.
El segon, és La gran desmemoria (Planeta, 2014)de Pilar Urbano, en el que s’aporten ja proves gairebé definitives sobre la implicació del monarca en la preparació del presumpte “cop” del 23-F. Si bé l’autora no és la primera que ha defensat aquesta versió, les seves converses amb el difunt Adolfo Suárez i altres testimonis del moment, corroborarien finalment que el qui ha volgut passar com a “salvador de la democràcia espanyola” va ser realment qui la va posar en perill amb l’objectiu de mantenir-se en el càrrec que va heretar de Franco.
El tercer és potser el més desconegut per als lectors. També és el més punyent i el que acusa directament a l’actual rei d’un delicte molt greu. Es tracta de La muerte de “El senequita” (Albores Ediciones, 2014) del coronel Amadeo Martínez Inglés en el que, mitjançant unes recents investigacions, es podria concloure que la tràgica fi de l’infant Don Alfonso de Borbón el març del 1956, no va ser per un desgraciat accident amb arma de foc com sempre s’ha volgut fer creure. Seria més aviat el resultat d’un crim d’estat ordenat pel general Franco, dissenyat pels serveis secrets de la dictadura, i en el qual Juan Carlos de Borbón hi va tenir una participació destacada i decisiva.
Segons l’autor, l’assassinat de Don Alfonsito, dit “El Senequita”, preferit del seu pare i possible successor al tron espanyol, va ser planificat pel servei d’ Información Interior y Contraespionaje del Ejército que coordinava l’almirall Luis Carrero Blanco, dins un implacable pla que Franco va autoritzar per avortar l’anomenada Operación Ruiseñada, impulsada en nom de Don Juan de Borbón per militars i civils monàrquics que conspiraven contra el dictador per instaurar -via pronunciament castrense- una monarquia de tall semiautoritari però homologable per als països occidentals en el marc de la guerra freda.
Aquest particular contracop de les clavegueres de l’estat totalitari seguiria amb les estranyes morts dels dos principals valedors del que volia ser coronat com a Juan III: el capità general de Catalunya, Juan Bautista Sánchez, “suïcidat” a Puigcerdà, i de Juan Claudio Güell, comte de Ruiseñada, enverinat mentre viatjava en l’exprés de París.
Aquest assaig exposa per primera vegada indicis desconeguts fins al moment. Per exemple que Don Alfonsito no va morir a la Vil·la Giralda d’Estoril sinó al Palau de Las Cabezas de Casatejada (Càceres). I no el 29 de març del 1956 sinó un dia abans, el 28. Que s’ha pogut identificar l’arma homicida: una pistola semiautomàtica STAR de 6.35mm que el mateix Franco havia regalat al príncep Juan Carlos. Que el cadàver de l’infant va ser traslladat al maleter del cotxe on anava el seu germà i executor, enmig d’una comitiva de cinc vehicles que va travessar de matinada la frontera portuguesa per Elvas i que va arribar a Estoril a les set del matí. Que al veure el cos del seu fill petit a la porta de Villa Giralda, Don Juan va espetar “Júrame que no lo has hecho a propósito”. I que Juan Carlos podria haver respost alguna cosa semblant a “Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir”.
També s’expliquen –i es desmunten- totes les versions que fins ara s’havien donat del llòbrec succés. A més es qüestiona l’estranya desaparició de l’arma homicida o el fet es decidís no fer l’autòpsia al cadàver ni cap investigació ulterior, que va provocar les queixes del mateix Don Jaime, cap de la casa de Borbó i germà de Don Juan, el qual va arribar a exigir “por las jurisdicciones nacionales o internacionales adecuadas se proceda a la encuesta judicial indispensable para esclarecer oficialmente las circunstancias de la muerte de mi sobrino Alfonso”. Exigències que no van ser ateses per ningú.
La realitat és que després de la mort de Don Alfonso, Franco va sortir reforçat. Va provocar el distanciament definitiu entre Juan Carlos i el seu pare. Don Juan ja no tornaria a ser el mateix. Es va abandonar a la ginebra i la seva esposa, Doña María de las Mercedes, estaria durant anys en tractament psiquiàtric en una clínica alemanya. I enfonsant moralment i física l’instigador de la Operació Ruiseñada, ja només quedava neutralitzar els seus lloctinents.
Cal dir que malgrat la gosadia de les tesis que presenta aquest llibre –tots a priori ben documentats i fonamentats- no ha estat confiscat per la Fiscalia ni els seu autor ni editor objecte de cap denúncia per part del Govern o la Jefatura del Estado. Deu ser per què si aquesta obra arribés als tribunals la Casa Real encara en sortia més escaldada?
Si una cosa bona pot tenir l’abdicació de Juan Carlos I és que perdrà l’absurda inviolabilitat de la que ha gaudit durant tots aquests anys. Per tant, davant la presentació d’aquests nous indicis que podrien reobrir el cas, és l’hora de reclamar justícia per al malaurat Don Alfonsito. I atès que el fratricidi voluntari o involuntari d’aquell març de 1956 es va cometre quan l’hereu de Franco tenia 18 anys i encara no era rei, totes les forces polítiques democràtiques de l’estat –és a dir, les republicanes- haurien d’exigir que s’obressin diligències judicials per aclarir finalment les circumstàncies de la fi d’El Senequita. O no va dir el mateix que li va volar el cap: “La justicia es igual para todos”?