Un estiu sense estiu

Un any després de la derrota de Napoleó a Waterloo, l’escriptor Lord Byron i el doctor John Polidori s’aturen al camp de batalla, enmig d’un paisatge desolador, on els cossos dels soldats morts descansen sota laterra. Així comença l’òpera de gran format Lord Byron, un estiu sense estiu, cantada en català, amb llibret del dramaturg barceloní MarcRosich, música del compositor manresà Agustí Charles i direcció escènica del madrileny –establert, des de fa molts anys, a Alemanya– Alfonso Romero. L’obra es va estrenar al març a l’Staatstheater Darmstadt i, després de l’èxit assolit, ara arriba imparable al Gran Teatre del Liceu per estar-s’hi els dies 25, 27 i 28 de juny.
Com a grans protagonistes de l’espectacle tenim els inusuals efectes climàtics produïts per les erupcions del volcà Tambora (Indònesia)i el caràcter poderós i dèspota del personatge central, Lord Byron, eix sobre el qual giren les relacions entre la resta de personatges, reunits a partir del segon acte a la vil·la Diodati, a la ciutat suïssa de Ginebra, propietat de Byron. Durant aquell misteriós any sense estiu, i fruit d’aquesta intensa convivència entre el mateix Byron, Mary Shelley, Percy Shelley, Claire Clairmont (germanastra de Mary) i el doctor Polidori, neixen dues obres rellevants de la literatura gòtica: Frankenstein (1818) i El vampir (1819). En totes dues històries de terror s’hi pot entreveure, igual que en tota l’òpera, la temptació dels humans de ser déus, de dominar el secret de la vida i la mort. Aquest perillós joc se’ls acaba escapant de les mans i se’ls pot girar en contra: realitat i irrealitat, inquietuds humanes i conflictes interpersonals, incontrolablesque topen amb les lleis inexpugnables de la natura i la seva mateixa essència, que evidencia l’extrema fragilitat de la vida.
I és que l’explosió d’un volcà –que aquests dies bé podria anomenar-se Grimsvötn o Eyjafjalla– no és sinó l’escenari previ, ideal i premonitori d’un final poc feliç.L’ambient fred d’aquell estiu del1816 i la foscor d’un hivern tan llarg i tan poc comú van afavorir, sens dubte, la imaginació d’aquells grans escriptors. El context –històric, atmosfèric, geogràfic, temporal–és una de les claus, doncs, per entendre l’origen de l’èxit que assoleixen tant aquestes dues potents novel·les com aquesta  mateixa funció; tots els elements que la conformen –solistes, cor de veus, orquestra, i escenografia–responen amb obediència davant la força de la naturalesa.