Hi ha persones que en un dimarts 13 prenen tota mena de precaucions.És el dia de la mala sort, de les desgràcies. Tot i que alguns no creiem en aquestes supersticions, si que és veritat que, per casualitat de la vida, hi ha dies que les desgràcies s’amunteguen una damunt l’altra.Primer diumenge de març, i sense ser ni dimarts ni 13, va ser un d’aquests dies que, per a alguns, millor oblidar.
A migdia algunes televisions obrien la secció de notícies amb la mort de l’actor Pepe Rubianes. El traspàs d’aquest polifacètic actor d’origen galaicocatà, com a ell li agradava dir-se, ha sigut una pèrdua irreparable. En una societat, entre altres, acrítica, panxacontenta i que sempre està mirant-se el melic, els monòlegs del Rubianes àcids, càustics, crítics, oportuns, precisos, irreverents i directes, embolcallats amb un xic de sarcasme, ironia i bon rotllo, els trobarem molt a faltar. I el trobarem a faltar perquè ens cales persones com ell, actors compromesos, no llepons al servei del poder establet, actors que trenquen motlles, políticament incorrectes, sense pèls en la llengua.
La nit es presentava d’allò més interessant. Una nit electoral doble, les eleccions a Galícia i al País Basc. Els resultats van ser decebedors. A Galícia el PP aconseguia la majoria absoluta i feia fora del Govern a PSOE i al BNG. Aquests dos partits, que han governant en coalició la darrera legislatura, no han pogut aturar l’avanç dels populars. I és que Galícia sempre ha sigut un feu dels conservadors. L’exfranquista Manuel Fraga, durant dècades ha controlat aquest país com si fos casa seua i, a hores d’ara, encara hi ha molts cacics que controlen, subornen i compren el vot de molts gallecs. Per a Rajoy, un altre gallec, aquesta victòria li ha vingut en un bon moment per allunyar, emmascarar, i difuminar els problemes de corrupció que té a dintre del seu partit. Galícia tornarà a ser del PP. És de suposar que els nacionalistes gallecs del BNG hauran aprés la lliçó, adonant-se’n que caminar de la mà dels nacionalistes espanyols del PSOE, tot i tenint tasques de govern, no els fa créixer, tot el contrari.
Però, mentre Galícia tornava a ser popular, al País Basc els resultats tampoc eren força esperançadors. La coalició de partits dels nacionalisme basc,PNB,EA,EB, perdien el Govern d’Euskadi. Tot i que el PNB havia pujat en nombre d’escons, no podia tornar a formar Govern amb els mateixos partits per no aconseguir la majoria absoluta.En canvi, els partit nacionalistes espanyols, PSOE i PP, aconseguien augmentar el nombre d’escons i obrir una porta a una possible coalició.
Sóc de l’opinió que aquests resultats no són gens positius per a Euskadi. Si a més de la il•legalització per part de l’Estat espanyol de part del nacionalisme basc, li afegim un possible govern del PSOE, o d’aquest amb el PP, pense que enquistarà encara més el problema polític basc.El nacionalisme espanyol ja fa anys que està encabotat, al preu que siga, en controlar un territori que des de sempre li ha sigut hostil. Aquest frec a frec, aquest tensar la corda fins el límit no sabem on pot acabar. Alguns asseguren que s’obri una nova etapa a Euskadi i gosen parlar de canvi, però molts bascos saben que els veritables canvis que necessiten, aquells pels quals porten anys i panys lluitant, mai hi vindran del nacionalisme espanyol.
La jornada, per acabar-ho d’adobar, acabava amb la derrota del Barça al Calderón. De bell nou un equip de Madrid ens deixava un mal sabor de boca, ens feia baixar d’aquest somni que feia anys no teníem. Havia de ser un equip de Madrid, sempre Madrid!, qui ens posara nerviosos. En fi, un dia per a oblidar, trist, per a alguns, és clar.
Alcoi, 6 de març del 2009
