Visc el període pre-congressual a ERC des de la distància, això sovint treu arestes a les possibles confrontacions. Tot i ser militant des de fa molts anys he passat per la discòrdia de puntetes. Tinc clara la meva preferència per una candidatura concreta, malgrat això ara que ja he vist que no podré votar per motius professionals, potser ara sí cal dir alguna cosa.
Suposo que la militància i els votants d’ERC estem esperant un seguit de coses com a fruit d’aquest congrés, principalment, pau interna i línies estratègiques i de direcció serioses, fonamentades i responsables. Enteníem que la pau interna ens duria a la coherència i a la rigorositat. La pau interna la fonamentàvem en un lideratge ferm i clar.
Doncs bé, em sembla que les coses no estan clares. Si del nombre de signatures n’he de treure alguna conclusió serà que el lideratge que surti serà feble electoralment. El meu candidat guanyarà però difícilment ho farà de forma incontestable. Això ens podria aconduir a una continuació de la inestabilitat actual. A banda el sistema electoral proposat posarà una realitat amb una doble dimensió interessantíssima. Per un costat, estarà la lluita entre candidatures, i per l’altre hi haurà el recompte territorial. Aquesta doble dimensió, ens donarà un resultat possiblement amb una majoria feble en els dos càrrecs, i amb una asimetria clara territorialment. Per exemple, jo espero guanyar en el còmput global, però sé que perdré en el meu territori. Això, posarà una realitat sobre els tauler complicat de gestionar. Jo seré un guanyador perdedor, i el meu territori estarà ple de perdedors que hauran guanyat. Això només es ressol amb una gran capacitat de generositat per part de tothom. Per part, del guanyador indubtablement, ell serà qui haurà de treballar amb els prohoms dels territoris i liderar-los a tots, als que li hauran donat confiança i als que no.
De tot aquest procés intueixo algunes coses negatives; el president del partit serà escollit amb menys del 60 % de suport, ningú serà capaç de consensuar un acostament a cap altra candidatura i l’eix territorial està esborrat davant els debats de candidatura.
Certament, la situació s’apunta complexa, però cal entendre que de la complexitat en poden sortir coses molts interessants. Podríem parlar de la participació i presència, àmplia i disseminada, del debat congressual, estimulació a la nova militància i debat assenyat sense estirabots ni escridassades.
Acabaria dient un grapat de coses, per començar penso que la percepció mediàtica del congrés és positiva. El futur president del partir haurà d’escoltar i entendre que li estan dient les bases. Cal pensar en el país territorialment, i donar el pes que cal a les regionals i als prohoms del municipalisme. El procés congressual m’està semblant el menys dolent amb diferencia dels sistemes que regeixen els partits catalans.
Com veieu el text és una lectura clarament positiva del procés congressual. Penso que seria molt bo, que Joan Puigcercós fos el proper president del partir amb un marge ampli de vots. I encara seria millor que Joan Puigcercós fos capaç d’entendre que el seu futur com a president passa per gestionar el bo i millor de la nostra militància, que sovint no és correspon amb els que ens diuen allò que volem sentir.
Manel Salvadó
Enginyer
(Terres de l’Ebre)
