“El President Mas confia que l'èxit de la cadena humana acceleri el diàleg amb Rajoy”, al menys així ho expressava un titular del diari EL PAÍS. Però aquesta confiança en el diàleg a causa de l’èxit obtingut a la Diada obeeix més al desig d’una il·lusió que a la crua realitat. De fet, al ministre Fernández Díaz li ha mancat temps per minimitzar les xifres, i del milió sis-cents mil participants n’ha dit que eren quatre-cents mil; el ministre d'Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo fins i tot ha amenaçat: “l’adéu a Espanya seria l’adéu a la UE”; i la Vicepresidenta de Govern Soraya Sáenz de Santamaría ha recorregut a la demagògia: “Som també el Govern dels que es quedaren a casa, la majoria silenciosa”.
La realitat és que per molt que es vulguin inflar les xifres, les dades s’apropen més a la versió facilitada per la Via Catalana que la xifra inversemblant que ha donat el govern espanyol. El cert és que una majoria silenciosa, és a dir que no es pronuncia tàcitament, no hi compta per res, com tampoc no compta l’opinió de tota aquella ‘majoria silenciosa’ que no va a votar a unes eleccions. D’altra banda, no haver participat activament en la Via Catalana no significa estar-hi en contra, com ho demostren les no compareixences del President Artur Mas, Núria de Gispert i molta altra gent coneguda i anònima per diversitat de motius. Però el tema de fons no és el quòrum respecte a les xifres, ni la por que sens vol ficar al cos ni l’intent de donar la volta a la truita a l’èxit de la cadena humana, sinó el joc polític i les seves regles.
La secessió de Catalunya respecte a Espanya és la batalla final entre aquestes dues nacions i l’objectiu d’ambdues és guanyar la guerra. Demanar permís a l’enemic per fer una consulta (referèndum), amb una alta probabilitat de guanyar-la, és simplement absurd. A un enemic o contrincant no se li demana res, se li pren! En el nostre cas prendre el que es nostre, allò que històricament ells ens han pres abans. Això implica que Madrid sempre dirà que no a les nostres propostes i amb raó perquè el seu paper és aquest, jugar a favor seu i no al nostre. Qui seria el babau que es deixaria guanyar? Qui accepta duros a quatre pessetes? Qui juga per perdre? Qui deixaria marxar la gallina dels ous d’or del regne? Efectivament, ningú!
Servirà d’alguna cosa la contundent pronunciació del poble català aquest onze de setembre? Servirà si hi ha una continuació a múltiples nivells, de tota manera no hem de mirar cap al centre de la península sinó vers fora. L’error principal és demanar a Madrid, on lògicament sempre ens diran que no, i el segon error és legitimar com a tòtem la gran excusa de la Constitució Espanyola, ja que si els interessés que marxéssim ja l’haurien modificada fa molt de temps. Hem de canviar el focus d’atenció, no som una terra aïllada sinó que estem geogràficament a Europa, i això implica moltes coses, la més important: que no se’ns pot fer fora ni que vulguin. Estar fora de la UE és un altre tema, i segurament no ens hi convindria sortir, però no cal alarmar-se, també estan fora altres països europeus molt més rics que nosaltres com Andorra i Suïssa i en canvi hi formen part de la UE països molt més pobres com Grècia, Romania, Bulgària, Letònia i Lituània. Pertànyer o no a la UE no és cap xollo ni el contrari. El que sí es cabdal és esdevenir un estat propi; que no ens distreguin ni acovardeixin amb temes col·laterals.
Gràcies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials el món sencer sap quina és la voluntat de la majoria del poble català real, el que no és silenciós perquè participa i es manifesta. Els diaris més importants europeus i nord-americans s’han fet ressò d’aquesta diada – més de 200 periodistes internacionals acreditats segons fonts oficials – i això marcarà un abans i un després malgrat aquests canvis no es vegin d’immediat. El camí no serà fàcil, Brussel·les ha declinat valorar la cadena humana a Catalunya. La Comissió Europea a través de la portaveu de l'Executiu comunitari, Pia Ahrenkilde, creu que no li competeix per tractar-se d'un tema d'àmbit intern als Estats membres.
Però aquesta decisió es general, provisional i incipient que no té en compte aspectes fonamentals. De fet és una tàctica que forma part del joc, cabia esperar-la, no es volen implicar precipitadament davant d’una acció que de no ser continuada esdevindrà anecdòtica. La diferència amb Espanya és que UE no és la nostra contrincant i no té cap interès ni a favor ni en contra de la nostra independència. Això significa que quan hi hagi una major conscienciació i un consegüent acatament de les normatives i de l’esperit europeu canviaran d’opinió i Europa intervindrà a favor de la secessió.
Prenem si no el símil dels veïns d’una escala. Una família està a casa seva quan de cop i volta senten com es barallen els veïns del costat. La família comenta de trucar la policia, però decideixen no ficar-se allà on no els demanen per no tenir problemes. Però cada vegada els crits són més alts i freqüents, i també se senten cops forts com si algú tirés al terra o contra la paret a algú altra. Aquest és el moment on la família decideix posar-se en comunicació amb les autoritats, ja que la violència depassa tot límit raonable i si hi les persones maltractades són menors d’edat, la llei a més les empara fins i tot de la seva pròpia família.
Aquesta podria ser perfectament una metàfora de la nostra situació política: una nació rebaixada a comunitat autònoma, espoliada fiscalment, tractada antidemocràticament i explotada de múltiples maneres i a sobre menyspreada (catalanofòbia), que arriba a un punt on els problemes no es poden resoldre a casa i que per tant ha d’intervenir una força major, externa i equànime, diguem-li Unió Europa, comunitat internacional o fins i tot Estats Units.
I és que Espanya i Europa juguen a jocs molt diferents i aquesta és la nostra oportunitat i possible salvació. La primera té un joc anomenat Constitució Espanyola, un poti-poti desfasat i inamovible que propugna unir els territoris i centralitzar tot el poder a la capital del regne. Un sistema on hi ha jugadors que tenen més cartes que altres i a sobre fan trampes; i si rarament es dóna el cas de pressionar al bàndol espanyol per que modifiqui qualsevol normativa –com va ser l’Estatut, en general o l’atorgar-nos el títol de nació, en particular- el resultat és un pegat per no dir un nyap que fa de cortina de fum perquè en el fons el joc continuï essent igual d’injust i corrupte. En canvi Europa té un joc totalment distint, basat en el dret de lliure determinació dels pobles. Eldret d'autodeterminació és el dret d'un poble a decidir les seves pròpies formes de govern, perseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i estructurar lliurement, sense ingerències externes i d'acord amb el principi d'igualtat. La lliure determinació està recollida en alguns dels documents internacionals més importants, com la Carta de les Nacions Unides (1945), els Pactes Internacionals de Drets Humans i també a nombroses resolucions de l'Assemblea General de la ONU, fins i tot desenvolupant-lo: per exemple, les resolucions 1514 (XV), 1541 (XV) o 2625 (XXV) relatives al dret d'autodeterminació dels pobles colonials. És un principi fonamental del dret internacional públic i un dret dels pobles que té caràcter inalienable. És clar a quin joc ens interessa jugar i a quin no, oi?
Europa no pot fer la vista grossa davant la nostra voluntat d’independència basada en el dret de l’autodeterminació que ella mateixa va escollir en el passat i continua defensant avui dia. I si mira cap un altre lloc, haurem d’insistir-hi, perquè la via del diàleg (?) amb Espanya és un mer tràmit protocol·lari que requereixen les institucions democràtiques, en altres paraules un paperot, un bla, bla, bla, però res més.
Com la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, li ha dit al President Mas: “cap pacte fiscal” farà dissuadir l'Assemblea Nacional Catalana d'aconseguir l'objectiu “irrenunciable” d'un estat propi i li demana “passos inequívocs”. I és que una economia a punt de caure en l’abisme i una ineptitud i corrupció polítiques sense precedents són greuges que s’ajunten amb el pal de paller, parafrasejant a Jordi Pujol, que no és altre que el de constituir l’estat propi tan anhelat pels catalans durant segles.
Com deia abans, dubto que pressionant al govern espanyol de forma directa s’aconsegueixi res, però tampoc afluixant amb subterfugis que demorin la consulta per afeblir i desvirtuar el nostre objectiu fins que mori per si sol, per l’oblit, com un cas que s’arxiva. La Unió Europa és l’única institució que pot erigir-se en jutge neutral entre ambdues nacions, una força externa mediadora respecte les parts implicades i que estableixi una nova situació. Però per tal d’aconseguir aquesta fita, ja que les coses no arriben soles, han d’estar presents en aquest joc de forces dos factors dobles de forma decisiva: la força i la perseverança del poble de Catalunya junt a la voluntat i el coratge dels nostres governants.
Agustí Guisasola i Prados
Dr. en Filosofia, Psicoterapeuta i
Professor de la Universitat de Barcelona
