En el seu conjunt, les opcions de dreta i centre-dreta han perdut un milió i mig de vots; i les esquerres n'han guanyat 3 milions, i per molt que sembli un triomf de les esquerres, els resultats són insuficients en qualsevol cas per a bastir un govern d’esquerres, i també insuficients per bastir un govern de dretes. Ara bé, és aquest canvi el fonamental? Jo diria que no, el canvi profund és la distribució de poder territorial, que dibuixa clarament el que hauria de ser el model d’estat, i que no pot ser pas un federalisme. Així, tenim un PSOE hegemònic al sud (Andalusia i Extremadura); un PP que apareix com a força central a Castella i els territoris del nord espanyol; i finalment les nacions sense estat on el PP tot i ser en algunes la força més votada, ha perdut l'hegemonia, i l'esquerra espanyola representada pel PSOE ha passat a ser tercera o cinquena força, i on una coalició de forces d’esquerres i sobiranistes s’han imposat: Compromís-Podemos al País Valencià, En comú Podem a Catalunya, As Mareas a Galícia i Podemos a Euskadi.
De forma resumida tenim com 3 territoris: el sud amb PSOE, el centre i nord amb PP, i la perifèria amb Sobiranistes-Podemos.
Com més prompte assumim aquest mapa mental, més prompte podrem donar solucions al tauler polític.
La democràcia és un règim meravellós, on la intel·ligència col·lectiva no s’equivoca. El problema de l’Estat espanyol, és el mateix estat, i així ha quedat reflectit aquestes eleccions. Una Espanya pensada en termes decimonònics en torn a l’eix esquerra-dreta i centre-perifèria, ha saltat pels aires, i no és casualitat que ara veiem aquesta distribució territorial, que respon, si més no, a 3 realitats sociològiques distintes i a una concepció econòmica basada en l'extracció de recursos des de la perifèria cap al centre. Les persones de les nacions sense estat: Països Catalans, Euskadi i Galícia; han interpretat correctament que el model de finançament els duu a la pobresa, la qual cosa unida a un sentiment de pertinença distint al dels espanyols, ha permès bastir opcions polítiques innovadores. Podemos, cal dir, en això ho ha encertat posant-se al costat d’aquestes forces de canvi: As Mareas a Galícia, Compromís al País Valencià o Iniciativa i EUiA a Catalunya. Des d’aquesta perspectiva, les solucions per a l’Estat espanyol queden reduïdes a una: una reforma constitucional en el sentit d'organitzar un estat confederal, que no federal, on la solidaritat econòmica vinga dels pactes entre les nacions i no imposada, i on quedi palesa la voluntat d’anar junts des de la sobirania dels territoris. Qualsevol altra solució portarà més prompte que no tard a la dissolució de l’estat dintre del caos. Podemos no pot (i pot ser no vol), mantenir per sempre més un discurs centralista, car faria esclatar les relacions amb els seus socis perifèrics, i els portaria cap a una situació com la que ara té Izquierda Unida. El PSOE ha perdut la hegemonia en la esquerra, i realment no pot governar sent la cinquena força a Catalunya, i la tercera a Galícia, Euskadi i el País Valencià, per molt que sigui la primera a Andalusia, i una cosa semblant li passa al PP. Així les coses ni PSOE ni PP, ni Podemos tenen la legitimitat suficient per governar Espanya. Així doncs, l'única sortida és portar la democràcia a les nacions sense estat, i que sigui des d’aquest escenari des d’on es construeixi un nou consens al si de la Unió Europea, el contrari serà la “desbandada”, amb una Catalunya i una Euskal Herria independent i un estat espanyol residual. O algú pensa que és governable un país on a Catalunya hi ha un 55%, sense comptar les CUP, que volen un relació distinta o directament la independència; a Euskadi puja al 65% i al País Valencià i Galícia ja arriba al 25%. Territoris que suposen 12.700.000 del cens, el 37% dels 34.000.000 de votants, hi viu en territoris que han posat en entredit el model centre-perifèria.
Important és l’anàlisi de Madrid, el bressol de l’espanyolisme, on les forces de dreta centralistes han guanyat clarament les eleccions amb 20 escons i 2 milions de vots davant el milió i mig dels vots de les esquerres i 16 escons.
El dilema, com es comentava anit a totes les cadenes generalistes espanyoles, el té el PSOE, no tant en termes d’eix dreta-esquerra, on podria abstenir-se i condicionar un govern més social, sinó novament a l’eix centre-perifèria, on el seu model federal no compta amb cap suport i ara ha de decidir si dóna suport a un model confederal o reforça el centralisme que encarnen PP i Ciutadans.
En qualsevol cas les esquerres sobiranistes i alternatives, tenim un repte indefugible que és parir un nou estat que doni estabilitat i permeti fer viable un projecte més social, just decent i democràtic.
Bonaventura Casanova
Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
