La diada de Sant Jordi de 2007 ja forma part de la història. Els llibreters han fet calaix i algunes editorials també. Els periodistes han fet la seva feina, donant especial èmfasi a les dades quantitatives, però obviant-ne les qualitatives. En efecte, s’han venut molts llibres, un 10% de la facturació anual, i s’han fet els consabuts rànquings dels més venuts. En conseqüència hem entrat en la reiterativa discussió sobre la legitimitat dels autors coneguts com a mediàtics, si Sergi Pàmies és o no un autor mediàtic, si l’editorial de Martí Gironell va fer bé editant només 7.000 còpies de L’últim jueu, si Sant Jordi ha deixat de ser una festa més o menys cultural i nacional per esdevenir una festa estrictament comercial amb una clara invasió de la literatura escrita en castellà, si hem d’exportar el model arreu de l’estat i a ser possible a la resta del món, si les roses que comprem o ens regalen són o no de Mataró, si les condicions laborals dels immigrants que treballen als hivernacles són justes, si les roses vermelles són més autèntiques que el reguitzell de roses amb tots els colors de l’arc de Sant Martí, i un llarg etcètera que posa de manifest la nostra neurosi col·lectiva. No m’estranya que en Woody Allen vingui a filmar a Barcelona, deu sentir-s’hi com a casa.
Necessitem una diada com la de Sant Jordi? Els llibreters, sobretot els més petits, sí. Però la necessitem nosaltres? En un país on bona part de la població deu ser l’únic dia que compra o rep un llibre, em sembla prescindible. De tots és sabut que la compra d’un llibre no obliga a la seva lectura. Honestament penso que els escriptors, a banda de cobrar els corresponents royalties, volen ser llegits. Vendre llibres pot ajudar-te a pagar la hipoteca, no massa, per raons òbvies que no em ve de gust recordar, però de poca cosa més si passen a acumular pols a la prestatgeria del menjador al costat del darrer premi Planeta.
