Un 2019 on la il·lusió ha de retornar progressivament

Catalunya arriba a un nou any, i ja en van 305, com una autonomia d’Espanya. El procés d’independència enceta el seu setè any, i aquesta vegada sense que grans il•lusions per part de ningú perquè aquest any sigui el definitiu. No hi ha l’ambient engrescador d’inicis de 2014, l’any del Tricentenari, ni del Cap d’Any de 2017, el que ja augurava un referèndum i el xoc de trens definitiu. Amb el 2018 d’impàs (com ja va ser el 2015), el judici ho pot reanimar tot enguany. La brúixola independentista podria ser que trobés el Nord durant l’any, però l’arribada al lloc on marqui l’aparell apunta més aviat a 2020. Ja ho veurem. El perill de tenir un conflicte enquistat inamovible podria augmentar molt enguany si no se saben jugar bé les cartes. En qualsevol cas, en els dinars i sopars de Nadal d’aquests dies, que han continuat avui i posaran la cirereta el diumenge 6, no han abundat els comentaris d’il•lusió o d’esperança. Més aviat de resignació per la situació actual i per com va anar tot la tardor de 2017. Encara dura, i perseguirà la memòria de molts ciutadans durant temps. És un moment baix d’ànims i energia, però no de massa social o de força latent. Falta més unitat, ser més, una estratègia i una metxa perquè tot es torni a encendre de nou. Tothom ha d’estar expectant en aquest 2019, encara que a priori la situació no acompanyi. De moment, l’exterior de Lledoners, aquest 1 de gener, ja s’ha tornat a omplir per dir ‘bona nit’ als presos, amb la presència en videoconferència de Puigdemont i Comín.