Un 20-N per la República

Cada vegada que s’acosten unes eleccions espanyoles els independentistes irreflexius, els d’ensulsiada i precipici, s’esquincen vestidures i parracs preguntant retòricament què se’ns hi ha perdut a Madrid. Joan Ridao, possiblement el millor diputat català que ha passat per les Cortes des de l’enyorat Heribert Barrera, els responia: “A Madrid se’ns hi ha perdut absolutament tot”.
 
Ara, de cara la data del 20-N, aquests il·luminats del victimisme i la derrota permanent recomanen una altra estratègica de fracàs i frustració: posar una estelada al sobre, votar nul o directament abstenir-se, sense ser conscients que -parafrasejant Fuster- tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
 
És clar que a la metròpoli madrilenya el sobiranisme català no ha d’anar a reformar o canviar Espanya, i encara menys a pidolar l’emancipació nacional -això és una cosa que en tot cas s’hauria de votar al Parlament de Catalunya, on rau la sobirania última del poble català- però sí que pot incidir en aquelles polítiques que impulsin l’Estat espanyol a esdevenir una societat més lliure i justa, soscavant-ne amb l’acció parlamentària les estructures més immobilistes, violentes i reaccionàries.
 
Així, de la mateixa manera que el primer Estatut d’Autonomia només es va aconseguir amb la Segona República, les reivindicacions fonamentals de la part catalana –sigui el concert econòmic o l’exercici de l’autodeterminació- només s’assoliran pacíficament i plena si Espanya torna a ser republicana. Perquè l’esperit de la res publica, a Catalunya i Espanya, de forma majoritària sempre ha anat associat a la idea de llibertat, modernitat i progrés.
 
Naturalment que la República no seria la panacea a tots els nostres problemes socials i nacionals, però seria un bon punt de partida per resoldre’ls. Començant per tallar de soca-rel els abusos i corrupteles de certa casta política.
 
No vull fer demagògia i per tant no diré que la República faria desaparèixer la corrupció institucional (de fet, la corrupció va tan unida a la política que ja en trobem casos a les primeres civilitzacions mesopotàmiques) però sí que la mitigaria. Recordem que Espanya –i per extensió Catalunya- tenen un grau molt elevat de polítics corruptes respecte altres països de la Unió Europea. Podria ser d’altra manera tenint en compte que l’ombra de la sospita plana constantment sobre l’entorn de la Jefatura del Estado?
 
Tenen raó aquells que pensen que amb la República ens estalviaríem despeses inútils de representació sumptuària, com els gairebé 10 milions d’euros anuals que costa a la ciutadania mantenir l’àmplia família Borbó i seguir, a la premsa rosa, tota la seva vegetació existencial.
 
També evitaríem casos flagrants de nepotisme reial i real. Així, per exemple, si Iñaki Urdangarín no fos el gendre del rei, probablement ja estaria imputat en el sumari del cas Palma Arena. O cap ajuntament (com el de Barcelona) es veuria forçat a contractar una senyora (Telma Ortiz) que té l’únic mèrit de ser germana de la dona de l’hereu del successor de Franco.
 
I Juan Carlos, primer i últim, hauria de declarar a Hisenda la totalitat del seu patrimoni –valorat extraoficialment en més de 1790 milions d’euros- i aclarir les camàndules amb les quals el va obtenir. No deixa de ser curiós que tant l’administrador de Su Majestad, Javier Prado y Colón de Carvajal, i empresaris i banquers que han fet negocis privats amb ell, com Javier de la Rosa i Mario Conde, hagin acabat tenint sonades aventures penitenciàries.
 
Es més, fins i tot el mateix fill del rei no li troba gaire sentit a la monarquia. El periodista Isidre Cunill, biògraf de Letizia Ortiz, explica una sucosa anècdota que revela l’absurd de la institució imposada pel franquisme: “Hace unos años, durante un viaje al extranjero, el Príncipe Felipe conversó en el avión con los periodistas que le acompañaban. Fue una conversación informal que sorprendió por la naturalidad con la que se manifestaba el heredero a la Corona. Sus declaraciones no fueron publicadas jamás pero el Príncipe dijo, para asombro de unos y otros, que no daban crédito a lo que escuchaban «que le resultaba muy difícil racionalizar en pleno siglo XXI la justificación del sentido de la monarquía». Lo decía alguien que estaba recibiendo la formación adecuada para convertirse en el monarca de un país que va hacia la desmembración a pasos acelerados.”
 
Però si el règim borbònic –doblement il·legítim en tant que successor d’una criminal dictadura i per mai no haver-se sotmès a la democràcia de les urnes- ha sobreviscut fins ara és per culpa dels dos grans partits espanyols.
 
D’una banda el PP, evolució “europeïtzada” d’aquella Alianza Popular que aplegava bona part del franquisme sociològic, i que per tant acceptava el Borbó en tant que designació última del Caudillo. De l’altra -la que sap més greu- el PSOE, partit que en els seus orígens tants màrtirs va donar a la causa republicana i que de la mà de personatges com Felipe González, l’impresentable Gregorio Peces-Barba o l’acabat Zapatero ha traït la memòria dels seus avantpassats, convertint-se en puntal llagoter de la decadent monarquia.
 
Per vergonya dels actuals dirigents socialistes i aprofitant que just es commemoren els 80 anys, és bo recordar que també el PSOE va recolzar la llei del 26 de novembre del 1931, en la que les Corts republicanes van declarar a Alfons XIII fora de la llei acusat d’alta traïció: “Las Cortes Constituyentes declaran culpable de alta traición, como fórmulajurídica que resume todos los delitos del acta acusatoria, al que fue rey de España, quien, ejercitando los poderes de su magistratura contra la Constitución del Estado, ha cometido la más criminal violación del orden jurídico del país, y, en su consecuencia, se declara solemnemente fuera de la ley a don Alfonso de Borbón y Habsburgo-Lorena. […] Don Alfonso de Borbón será degradado de todas sus dignidades, derechos y títulos, que no podrá ostentar ni dentro ni fuera de España”, i es prohibia expressament que ell o qualsevol dels seus successors pogués reivindicar els drets sobre la Corona ja que se’l declarava “decaído, sin que se pueda reivindicarlos jamás ni para él ni para sus sucesores”.
 
Pel que fa Catalunya, nació que sempre ha tingut en la nissaga borbònica el seu enemic mortal, el panorama no és menys decebedor. CiU i PSC, oblidant que la millor tradició del catalanisme progressista sempre fou republicana, han esdevingut botiflers en el sentit més primigeni de la paraula, és a dir, partidaris servils del Borbó i la seva camarilla.
 
Ha estat sobretot ERC, juntament amb ICV i altres formacions minoritàries les que han mantingut viva la flama republicana a casa nostra. Davant la inevitable victòria de l’espanyolisme “popular”, ara és l’hora de traslladar a Madrid el combat antiborbònic i d’autoafirmació catalana amb tota la contundència. Esquerra, amb l’encertada campanya per la “República del Sí” i presentant pel senat a un centenari patriota de pedra picada com el Dr. Moisès Broggi, camina en la direcció correcta.  
 
Quan el demencial José M. Aznar va visitar la soldadesca espanyola a l’Irak el 2003, l’arengà tot brindant: “Hay dos cosas que todo español bien nacido debería decir. La primera es “¡Viva España!”; la segunda, “¡Viva el Rey!”. Aquest proper 20-N farà 36 anys que el genocida Franco va morir al llit. Ara és l’hora d’enterrar definitivament la seva maleïda herència amb el nostre vot. I si volem que les urnes siguin els taüts de la injustícia i la desigualtat, al moment d’escollir la papereta hi ha dues coses que tot català ben parit hauria de pensar. La primera és “Visca Catalunya!”; la segona, “Visca la República!”.