“Es prega al passatger Jordi Pujol i Soley que embarqui al vol 2014 d’Air Catalonia en direcció a la Llibertat”. No se m’acut altra comparació per fer aquesta crida al president Pujol, que el d’un avís d’un avió que és a punt d’enlairar-se amb el risc que un dels passatgers més il•lustres es quedi a terra.
Ell potser dirà que és justament perquè vol tocar de peus a terra i no vol fer volar coloms, que ha decidit restar a l’aeroport. Però una vegada, Oriol Pujol explicava que quan era jove, l’endemà d’una nit de farra, s’acostava l’hora de dinar i ell encara clapava. El president va picar a la porta i li va dir una cosa així com: “Oriol, així no fotràs res a la vida!”. Sovint el temps inverteix el sentit de les paraules i ara és quan toca dir “President, així no fotrem res a la vida”. Vull dir que el reguitzell de declaracions que fa el president Pujol sobre l’ofensiva sistemàtica que patim des de l’enemic espanyol, fatiga, desgasta la moral i no porta enlloc. Prou d’alertar i limitar-se a demanar una actitud de resistència i rebuig. Això és com si quan el Govern activa el pla Neucat s’alerta de la nevada i es demana a la població una actitud de resistència i rebuig mentre la precipitació és descomunal. Em recorda les pintades del Komando Garrigues que deien “Boira, no!”. S’espera dels governants, i d’aquells que ho han estat, mesures i propostes efectives per mitigar o eliminar el problema i no pas idees buides.
Donant un cop d’ull al web de la vostra fundació, dieu: “Catalunya vol i ha d’encaixar en un conjunt harmònic, en un conjunt solidari i en un conjunt de col•laboració amb tots els pobles d’Espanya. La gran tasca, doncs, és acabar de definir, en col•laboració amb el Govern central, com serà finalment la nostra autonomia amb tots els seus components administratius, lingüístics i culturals, financers i polítics”. President, aquesta mena de postulats són com el fax. Tenen més passat que futur. La cantarella sobre l’encaix sí que és “donar per la menjadora i tites, tites”. Us sona aquesta frase, oi?
O aquesta altra. “La feina ben feta no té fronteres. La feina mal feta no té futur”. Us sona aquest eslògan, president? La feina ben feta és seguir proclamant que hem de buscar l’encaix amb els espanyols? No us sembla que això és justament la feina mal feta i que la ben feta no és altra que donar una empenta al ple alliberament de la nostra nació? Si el “el nostre món és el Món” com no us heu cansat mai de proclamar, com pot ser que encara defenseu que Catalunya formi part d’una maqueta radial feta malbé. Una de les grans qualitats que s’han destacat de Jordi Pujol és que ha estat un home d’Estat. I tant, d’Estat espanyol, però. I d’ell depèn, perquè encara hi és a temps i per molts anys, demostrar que realment és un home d’Estat català.
En algunes ocasions he vist jugar el president en la distància curta. En recordo una durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Li vaig presentar un membre del Comitè Olímpic Internacional. El president anava acompanyat de l’aleshores secretari general de l’Esport, Josep Lluís Vilaseca. En anglès, el president va fer els honors i va presentar en Vilaseca al membre del COI com a “secretari d’Estat de l’Esport de Catalunya”. En aquell moment vaig pensar que el president era molt murri. Però ara, amb la perspectiva del temps, me n’he adonat que tot allò era com un joc i que, donant la raó al joc de paraules, tot era una simple noció de nació. I no és una facècia. Ho dic amb tristor.
President, em nego a pensar que vàreu pujar al Tagamanent prometent-vos revifar una Catalunya vençuda o pagar la vostra lluita amb la presó per acabar no reconeixent públicament el que és evident. No deixa de ser paradoxal que un immigrant andalús com Justo Molinero – del seu partit per cert – alerti que els catalans “hem de ser una mica més cabrons” o aquest bon andalús reagrupat que es diu Manuel Ortega i que diu que “Pujol es el primero que tendría que salir por la tele y pedir la independencia”. El vostre “mecagoencony”, com el de l’avi Soley, no hi és però se l’espera.
Opino, modestament, que el millor servei a Catalunya el podeu reblar ressituant el vostre discurs. Podeu i encara hi sou a temps. I renovar el vostre discurs cap al ple alliberament nacional no està renyit ni amb la recuperació econòmica ni l’anomenada “espiral de la prosperitat”. Contraposar una cosa amb l’altra és, entenc, per als qui tenen les excuses de mal pagador com a moneda de canvi. I l’autoestima i el prestigi d’un poble comença quan aspira i actua en pro de la seva plena llibertat. Quina consideració pot tenir doncs Catalunya, de què ha se der mereixedora a ulls d’altri, si només gestiona una convivència menys lacerant amb qui la vol reduïda al no res?
Benvolgut president, ara que el vostre partit ha recuperat els ressorts del poder amb el lideratge d’Artur Mas, no podeu desaprofitar més les vostres tribunes per ajudar a traçar un camí que més tard o més d’hora es dibuixa com l’únic viable. Podeu pensar que sóc un insolent dient-vos què heu de fer i què no, però és precisament pel respecte i admiració que sento per vós que us ho demano. Em sabria greu, sincerament, que d’aquí a uns anys quedeu com un sobrevingut dels qui defensen sense complexos la creació d’un Estat propi. Com a mínim Artur Mas ja ha dit que ell votaria que sí, però i vós?
