Em sembla de justícia endegar aquest article reconeixent al Telenotícies de TV3 el seu afany de superació diari, que amb encomiable generositat d’esforç no decep l’espectador en les ocasions assenyalades. Aquest va ser el cas de diumenge al migdia en la seva informació sobre la Nit de Santa Llúcia o Festa de les Lletres Catalanes.
Dit això, abans de res em pregunto en virtut de què en general en aquest país es considera major el gènere de la novel·la respecte el del conte i la poesia. Si em permeteu la broma, on és escrit que hagi de ser així? Perquè, que potser algú ha decidit que en atletisme la prova dels cent metres llisos és menor que la Marató? Jo crec que no, i suposo que deu ser perquè el món sencer té clar que cada prova comporta les seves exigències específiques, les quals, per tant, no admeten comparacions. En literatura, especialment el món anglosaxó té en alta consideració la narrativa breu, cosa que en definitiva significa que es limita a valorar les obres per la seva categoria artística i no de gènere. Algú em podrà dir que sóc un ingenu i que a Catalunya passa el que passa perquè la qüestió té a veure simplement amb els calés. Sense que ara jo pretengui entrar en les causes, certament aquí ven més la novel·la que el conte, i aquesta podria ser l’explicació d’aquestes categories que jerarquitzen els premis. El problema és que el diari Avui a la portada de diumenge va fer aparèixer una fotografia del guanyador del Sant Jordi de novel·la, Lluís Anton Baulenas, i la del guanyador del Carles Riba de poesia, Sebastià Alzamora. On era la fotografia d’en Víctor Alexandre, guanyador del Mercè Rodoreda de contes? No hi era. Però no parlàvem de calés? Des de quan la poesia ven més que la narrativa breu? Ui, ui. Queda clar que aquesta no pot ser la raó de l’absència del guardonat del Rodoreda.
Només ens queden dues raons que expliquin el misteri: la primera seria per un improbabilíssim oblit, però al capdavall no impossible. Però no. Per esvair aquest dubte només cal entrar a l’interior del diari a la pàgina de la notícia per adonar-nos que no n’hi ha, de dubte. El fet que efectivament es parli del premiat Víctor Alexandre ho descarta, deixant de banda que li dediquin el fragment més breu de tots els guanyadors i a la cua de la notícia, cosa que acaba per fer definitiva pudor de socarrim. El lector em podrà dir que algú havia de ser l’últim, oi? Admetem-ho, perquè fet i fet tant se val, ja que aquesta no és la qüestió. L’element clau és el contingut de la notícia, en què es parla de l’autor “polèmic”. Cal dir res més? La qüestió ideològica és el moll de l’os que explica el silenci a què s’ha sotmès i se sotmetrà l’escriptor tant com es pugui per avortar-li tota projecció pública. I estem parlant de l’Avui! En aquest país de misèria moral i hipocresia el món funciona al revés. La majoria gira puerilment l’esquena a la realitat per no haver d’enfrontar-la o no perdre el seu lloc a la menjadora; la majoria de catalans, començant pel redactor de la crònica de l’Avui, és polèmica en tant que nega la realitat ignorant-la i, en conseqüència, convertint-la justament en polèmica. Però és clar, què pot fer el veritable i impotent polèmic llevat d’acusar de polèmic qui intenta canviar l’estat de les coses? Ja ho he dit, és el món ben al revés. Voleu més exemples? Què pot fer una gran part de la platea de l’acte de l’entrega de premis si no demostrar, i en nom de la bona educació, la seva mala educació aplaudint i no xiulant la intervenció de José Montilla?
Però tornem a TV3, perquè l’Avui va demostrar al capdavall ser un escolanet al costat del seu gran mestre televisiu. Al telenotícies de diumenge, i malgrat haver retransmès en directe la nit de dissabte la part de l’acte en què, inevitablement, intervenia en Víctor Alexandre quan va recollir el seu merescut premi que l’acredita per sempre com un gran escriptor de ficció, més enllà de ser-ho també com a assagista, TV3 no va tenir cap vergonya en limitar-se a anomenar de passada el seu nom i estalviant-li cap imatge, cap ni mitja, de la seva intervenció, cosa que naturalment no va passar amb els altres dos guardonats esmentats. Algú altre cop podrà dir-me què esperava jo que passés amb un home que havia escrit el llibre TV3 a traïció. Però és clar, no es tracta d’esperar res, perquè d’entrada, per poc que ho analitzem, fer-ho suposa legitimar la dictadura dels mitjans a través de la venjança concretada en la manipulació d’una entitat pública com és TV3. No, es tracta que TV3, que paguem entre tots –i encara que fos privada–, no delinqueixi traint la seva obligació d’informar i no desinformar per omissió.
En fi, si el gènere del conte per TV3 –curiosament aquest any– no té cap valor, per què s’escriu des de fa segles? Per què uns premis tan importants inclouen aquest gènere? Ah, no, ja he dit que la cosa no va per aquí. Per al PSOE a Catalunya no es tracta de silenciar el gènere del conte, sinó el guanyador d’enguany. Deu ser perquè la voluntat malaltissa de fer-lo invisible és justament el senyal inequívoc del reconeixement del valor humà i artístic que atorguen a l’escriptor. Tot un detall. Com a catalanistes que diuen que són, és la manera subtil que tenen de destacar les nostres personalitats destacades. Per això amb raó els seus palmeros d’Esquerra insisteixen a dir-nos que els nostrats quinquis del PSOE són uns grans gestors. Ni que sigui de la repugnant manipulació genocida d’aquesta nació.
