Comença l’estiu amb perspectives de nous rècords turístics. I aquesta mateixa setmana són notícia el nou acord d’ampli consens sobre l’espai Recreatiu i d’oci de Vilaseca-Salou i l’acord del Ple de l’Ajuntament de Barcelona per clausurar en el transcurs d’un any els pisos turístics il•legals. En ambdós casos el regulador sigui Generalitat o ajuntament ha hagut d’assumir que no tot s’hi val si volem créixer sense matar les gallines dels ous d’or. Creació de llocs de treball i la seva qualitat, l’impacte sobre el territori, la convivència amb els ciutadans autòctons i la fiscalitat són alguns dels elements que entren en joc quan es valoren els efectes del turisme./
És el cas de l’antic projecte de Barcelona World que va començar sense nord, contraprogramant al costat mateix de Barcelona que té una marca internacional per la seva pròpia història i patrimoni, una megàpolis de turisme sense identitat. Després del seu desplaçament cap al costat de Port Aventura com a mínim es guanyava una certa coherència en l’especialització territorial. Al costat del gran parc temàtic i d’oci s’hi afegia un complement. Finalment ha estat això però sense tants casinos ni tanta densitat de construcció que portaria a més massa turística amb preus més rebentats i mà d’obra menys qualificada. Ara amb menys places i més qualitat d’entorn es podrà rendibilitzar per la banda alta les places creades. Espero, però que en les clàusules dle concurs hi figuri la prioritat d’ocupació als aturats del Camp de Tarragona i de la resta de Catalunya./
Si anem a Barcelona, la sanció als pisos il•legals és de calaix. Perquè només faltaria que les externalitats negatives que generen aquests pisos entre molts veïns a sobre no contribuïssin a la fiscalitat comú. Ara bé, considero que això és un pedaç. Cal una regulació valenta dels apartaments i pisos turístics. Haurien de considerar-se com a tals només aquells que estan situats tots en el mateix edifici i que comparteixen algun servei comú com el de vigilància.
En paral.lel a aquest restricció s’hauria de legalitzar d’una vegada els bed and breakfast existents a tot Europa i que només tenen que avantatges en relació als apartaments situats aleatòriament. Primer en conviure amb el llogater o amo de la casa el vandalisme habitual dels apartaments s’acaba. Segon, una Barcelona amb sensibilitat social hauria de facilitar que jubilats, vídues, matrimonis amb escassos ingressos puguin habilitar alguna habitació sempre amb un mínim de condicions exigibles per normativa que significaria un complement als seus ingressos insuficients. Tercer, l’experiència immersiva pel turista en una casa particular no té preu i forma part de les noves tendències del turisme experiencial que busca contactes humans i vivències irrepetibles. Tot al revés de les colles de hooligans emborratxant-se sense control en un apartament turístic situat en una escala de veïns on el propietari, rendista, ha donat la clau i se n’ha desentès./
Finalment, un altre toc sobre la tassa turística que va ser un encert en la seva creació. Continuen arribant suggeriments que la part destinada als municipis: a no hauria d’anar destinada a promoció, quan hi ha tant desgast d’infraestructures provocades pel turisme o augment del cost de serveis; o fins i tot, la necessitat d’invertir en millora de producte. La pregunta és cal més promoció per fer venir més gents sense poder donar sense dèficit els serveis adequats? I un altre avís. Algú suggereix que es produeix frau en la declaració de la taxa. És a dir que es declara (no tothom, sempre és així) un nombre d’allotjats per sota del real. Feina per a l’emergent Agència Tributària catalana d’en Junqueras/
Publicat fa uns dies a Economia digital
