He esperat a agafar distància del final de temporada turística i de l’esclat a Barcelona del malestar en alguns barris per diverses conseqüències negatives que s’atribueixen amb raó o sense al fenomen turístic. Com que abordar a fons tota la temàtica significaria redactar una conferència em limitaré a desenvolupar una premissa i a indexar quines són les preguntes a formular i quins els esbossos de resposta. Sense cap ànim catequètic com el que tenien aquells llibrets que apreníem de memòria abans de la primera comunió.
Premissa. La política turística a Barcelona, Catalunya i Espanya no hauria de ser utilitzada com a artilleria de desgast partidista. Parteixo del principi que he intentat aplicar quan m’ha tocat governar àrees destinades a la creació de riquesa, que en allò que proporciona els ingressos per tal que l’estat del benestar, l’ocupació i el sector públic funcionin, hauria sempre de partir de plans estratègics consensuats entre totes les forces polítiques. Però hi ha una altra raó poderosa. Quan vaig contemplar que a l’excepció d’Esquerra la resta de grups presents al consistori barceloní es llaçaven a la jugular del Govern Trias que encara no fa ni quatre anys que hi és, vaig concloure que això és un exemple pràctic de demagògia. El PSC i ICV han governat 32 anys Barcelona. I 7 a la Generalitat. Com ERC; que a més en governà 18 a BCN. CiU n’ha governat 27 la Generalitat. I el PSC/PSOE, 21 a Madrid i el PP, 11 a Madrid. O sigui, que pel que té de bo i pel que té de dolent el model turístic que tenim no és d’ara. Per tant: vergonya, cavallers, vergonya, que etzibà al seu moment Jaume I als seus cavallers.
Anem ara al telegrama pseudo – catequètic.
1. Té cap lògica pretendre oposar indústria i turisme?
2. El turisme de Barcelona és el mateix que el turisme de sol i platja?
3. Es pot dir que l’única ocupació que crea el turisme són els cambrers, cuiners i personal de neteja?
4. Té sentit que el finançament de la promoció turística recaigui majoritàriament en el sector públic mentre el privat quasi no hi participa?
5. Té sentit que el 70% de la nova taxa turística es destini a promoció i no a gestionar les externalitats negatives que produeix el turisme(millora de serveis i vigilància)?
6. Es pot parlat de turisme de baixa qualitat i de borratxera, sense assumir si tenim una destinació sense normes de civisme que no comencen per aplicar-se als autòctons?
7. Són només turistes els que es pixen als carrers recòndits, no recullen les multitudinàries cagarades de gos o deixen les places i carrers plens de restes d’envasos?
8. Es pot frenar el desig de viatjar de les poblacions que poc a poc van accedint al dret a les vacances que la classe obrera europea tot just aconseguí allà als anys 30 en els llocs més avançats?
9. Turisme barat i per tant social, vol dir el mateix que turisme asocial?
10.Com pot ser que els lobbies hotelers, o dels apartaments, acabin imposant les normatives de regulació de l’acollida turística?
11.L’especulació urbanística entorn del turisme no té una solució urbanística i d’usos urbans?
12.La concentració asfixiant de turistes en alguns punts neuràlgics no se soluciona amb promoció de noves destinacions a la Catalunya (70% del territori) interior que en cara no coneix què és el turisme?
13.Si hi ha demanda creixent d’habitatges turístics socials, no es pot trobar la fórmula perquè la solució no siguin pisos descontrolats a dintre d’escales de veïns?
14.Perquè com a l’Europa civilitzada no hi ha el Bed&breakfast, en cases particulars on el titular que hi viu és el que controla que l’estada del turista sigui acollidora i alhora garanteix a dins de casa el comportament cívic?
15.S’ha fet prou per millorar el nivell dels productes turístics culturals que són els que ens mantindran la sostenibilitat futura i faran créixer el truisme de qualitat? Podríem fer més de preguntes. Per avui, prou. Més endavant hi haurà ocasió de tractar cada cas per separat.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2014/09/turisme_i_demagogia_60483.php
