Turisme a la Terra Ferma

La pertinença a una sola administració supralocal de dos realitats geogràfiques fa que quan es parla de Lleida es pensi en Pirineu de Lleida. I aquest és un primer problema de marca que caldrà superar per situar la Plana de Lleida, altrament coneguda com a Terres de Lleida, en l’oferta turística.

L’important pes agrari i la configuració geogràfica majoritàriament de planes i turons, no donen d’entrada cap element de paisatgisme tòpic com a destinació turísitica. No hi ha ni alta muntanya ni costa. Ara bé el fet que es parteixi d’aquests handicaps, fan paradoxalment de les Terres de Lleida –concebudes com un tot– un àmbit d’experimentació de cara als nous models de turisme poc massificats i basats en la sostenibilitat i la responsabilitat, així com en l’experiència i les emocions.

En aquest sentit les explotacions agràries o ramaderes més alternatives: ecològiques, de distribució, de proximitat o vinculades al moviment slow food o kilòmetre zero, tenen per definició un paper tractor en un turisme experiencial i que es fidelitza a una forma de vida i d’entendre l’ús respectuós del territori.

L’oli i el vi, un cop més, són i poden ser encara més conductors de fluxos oleo i enoturístics. Segurament caldria més coordinació entre els cellers o els trulls, siguin particulars o cooperatius, i ser capaços de tematitzar els recintes de forma personalitzada. No té sentit que a cada instal·lació t’expliquen només la manera com s’obté l’oli o el vi. A tot arreu és pràcticament igual.

La diferència i el valor afegit està en la història personal: qui va fundar la cooperativa, en quines condicions, quines vicissituds va passar amb el franquisme.. O bé, quin familiar plantà la vinya?, què va passar quan la fil·loxera?, quin arbre genealògic té la família del celler o trull? etc

Els paisatges de les Terres de Lleida, sense ser espectaculars, tenen una personalitat irrepetible. Des de les muntanyes com el Montsèc de Rúbies i d’Ares on hi ha instal·lat el Centre d’Observació de l’Univers a Àger (lloc de parapents), amb un espai de protecció lumínica reconegut internacionalment com a lloc ideal d’observacions astronòmiques i amb congostos com els de Montrebei i llocs especials com l’entorn de St Llorenç de Montgai o Vilanova de Meià i els seus rocs escalables.

Passant per la Segarra tant canviant en cada estació amb ondulacions i pobles recollits sempre a l’entorn d’un castell i una església i acabant a les serres de les Garrigues i l’Urgell, ja a cavall del Priorat i la Conca de Barberà. Hi ha la Lleida de secà, de les oliveres i el cereal. I hi ha la Lleida de regadiu que invita a passejar entre camps o al costat dels canals d’Urgell i derivats.

Les Terres de Lleida tenen, però, un important patrimoni físic poc explotat i un d’immaterial encara més inexplotat. El fil conductor històric ens mena des de les pintures rupestres de El Cogul, passant pel llegat iber de les Vilars a Arbeca o a Tornabous, o el romà de Guissona (amb festa inclosa), continuant per les restes àrabs a Balaguer i tants altres pobles amb la toponímica començada per AL. O per la ruta dels castells de frontera que el comtat d’Urgell amb personatges com Arnau Mir de Tost feu avançar del Montsèc cap a la plana.

Existeix llarga llista de castells visitables. Alguns són públics i d’altres privats. Però, tots us descobriran un món per a molts catalans exòtic. Així com les poblacions d’estructura medieval a Guimerà, Ciutadilla… I l’etapa d’esplendor medieval i gòtica, amb la Corona catalana dominant la Mediterrània i que té translació a les Terres de Lleida amb imponents esglésies com la Seu Vella de Lleida i diverses construccions com a Bellpuig o Agramunt, per citar-ne només dues.

El paper jugat per ciutats com Lleida o Cervera és clau en la història de Catalunya. Cervera explica en el seu Centre d’acollida turística els orígens de la Generalitat en les Corts que es celebraren en aquella ciutat. Més tard trobem art del renaixement i del barroc per tot arreu, a destacar St Ramon de la Manresana. I el paper que van tenir ciutats com Lleida i Cervera en els esdeveniments del 1707-1714.

Desprès hi ha una autèntica epopeia tipus far west. Es la conversió al regadiu de la Plana i la seva repoblació. És una epopeia no ben explicada en cap lloc de referència i amb enormes possibilitats d’explotació de les rutes de cicloturisme o senderisme entre horta i canals.

També persisteix un bon llegat bastant senyalitzat de la guerra civil entorn del front del Segre, amb llocs de trinxeres, hospitals, casernes d’entrenament etc. I hi ha lloc encara per a l’explotació de literats i artistes. El rector de Vallfogona que ja té un centre d’interpretació, Màrius Torres…; o els artistes Guinovart i Viladot amb sengles espais a Agramunt que juntament amb el museu del torró fan d’aquesta vila un lloc de visita obligada.

Podria continuar, però em faria pesat. Crec sincerament que Terres de Lleida, la destinació que figura a la cua de PIB Turístic de Catalunya, té totes les possibilitats de fer una planificació intel·ligent per que aquest sector esdevingui un complement no menyspreable a la resta d’activitats econòmiques. I contribueixi, objectiu més important del que sembla, a l’autoconeixement dels seus habitants i per tant a la seva autoestima.

Addenda:

Parlant d’autoestima, amb les noves informacions sobre el cas Bárcenas, l’autoestima espanyola està tant baixa que cal activar no nomes la lluita contra l’enemic interior, Catalunya, sinó també contra l’exterior, Gran Bretanya.

Es tracta del tema suat de Gibraltar, amb una declaració de Cameron contundent: primer el principi d’autodeterminació que el d’integritat territorial. Recorda operacions d’aroma franquista: Franco-Peron i ara, Rajoy-Kirchner contra la pèrfida Albión. Serps d’estiu. Ja tornarà la crua realitat després que la Merkel tingui lligat un nou mandat.