Si algun estri és present a les vides dels catalans i, per extensió, a la vida de les societats occidentals aquest és sens dubte el telèfon mòbil, el telefonino com en diuen els italians. Dit així, sona inofensiu però la sap molt llarga el telefonino. De fet ara predomina l’smartphone, el telèfon intel·ligent. Sembla mentida que el telèfon sigui intel·ligent i qui encara ho hauria de ser més, l’usuari, sovint curtegi tant a l’hora de relacionar-se amb la resta de mortals mitjançant aquest dispositiu. Sens dubte un dels invents més revolucionaris del segle i que ha capgirat molts àmbits de les nostres vides. Mr. Smartphone s’ha convertit en una autèntica bèstia de la nostra quotidianitat. Mr. Smartphone pot enderrocar governs, salvar vides, provocar separacions i moltes coses més. Mr. Smartphone treballa amb nosaltres, viatja amb nosaltres, dorm amb nosaltres i, sobretot, ens socialitza. Tant, que ja hi ha qui pateix nomofòbia (por angoixant a allunyar-se del mòbil). Mr. Smartphone, sempre al bell mig. Com el dijous.
Però, ens hem plantejat mai si Mr. Smartphone no marca massa la pauta de les nostres vides? Som capaços de veure que, a vegades, a Mr. Smartphone, el que toca és justament dir-li “això no toca” (sí, sí podeu dir-ho ben alt imitant al president Pujol). Hem d’apagar o silenciar el mòbil quan estem parlant amb un amic que acaba de trencar una relació sentimental? Està bé escoltar reggaeton al transport públic i pretendre que tot els altres l’escoltin? Cal que quan estem a la sala d’espera del CAP tothom sàpiga que us heu deixat els calçotets bruts a la nevera sense voler? És correcte que ens increpin per no haver respost d’immediat a la quinzena de trucades perdudes que ens han fet en un parell de minuts escassos?
El xoc entre urbanitat presencial i urbanitat digital ve de lluny. Fa anys que molta gent s’ha preocupat per la correcció en les comunicacions via xat i correu electrònic, per exemple. En dèiem netiqueta. L’ús social del mòbil fa temps que em preocupa, com certs usos del Twitter, i així que passa el temps apareixen senyals que no fan més que confirmar-me que no vaig mal encaminat. En pocs dies me n’he trobat tres.
Primer senyal. L’altre dia el professor de la Universitat de Lleida Miquel Pueyo (@MiquelPueyo), un senyor sempre interessant, feia una piulada a Twitter amb la qual lamentava que joves adolescents no podien apagar el mòbil perquè els seus xicots s’enfadaven. Salten les alarmes. Educació digital és, sobretot, educació emocional.
Segon senyal. Aquesta mateixa setmana una caixera de la cadena de supermercats Sainsbury’s de Londres es va negar a atendre una clienta perquè parlava pel mòbil. És clar que sí. Una lliçó de la caixera. Bravo.
Tercer senyal. A vegades les idees més genials són les més simples. A mi m’ha meravellat aquesta de l’agència Fischer&Friends per al bar Salve Jorge de Brasil que veient que la gent hi quedava per fer un toc però que només feia això, quedar-hi sense fer-la petar massa, ha promogut l’Offline Glass, és a dir un got que només s’aguanta dret si fas servir el mòbil de suport. Diví.
Alguna vegada he intentat, sense èxit, que se’n faci una sèrie de clips curts virals. Crec que aquesta tasca educativa correspondria a les fundacions vinculades a les operadores de telefonia mòbil. El cost econòmic per a elles seria menor i el benefici social, major. Però ha arribat un moment que en aquest país fer coses costa molt i molt. Com diu un productor que conec, amb una frase que sembla absurda però que té tot el sentit: “en el món audiovisual vivim del no”.
Els capítols eren (són) els següents:
Capítol 1.- “On ets, on ets”?
Quina mania que té molta gent de preguntar innecessàriament l’interlocutor, on és. Es pot preguntar on ets si estàs en cerca i captura o si t’has perdut pujant al Canigó. Si la ubicació no aporta res de rellevant no cal explicar-ho perquè forma part de la intimitat. En tot cas sempre estem a la Terra tret que siguis una dels comptadíssims futurs turistes espacials. Que ja seria casualitat.
Capítol 2.- Els ensumamòbils.
És una temptació irrefrenable per a molts i una violació de la intimitat tot i no ser un pecat contemplat pel Vaticà, però malauradament moltes persones xafardegen al mòbil d’altri. No cal ser un Snowden ni que la CIA et punxi res per saber-ho. Això, que per a molta gent és “normal”, és dinamita pura per carregar-se les relacions del tipus que sigui.
Capítol 3.- Que algú apagui aquest mòbil, coi.
Quan estem sols a casa podem tenir posada la melodia de trucada que ens agradi més. Fins i tot l’esmolet d’un dentista que repassa els queixals. Però en entorns de convivència com la família o a la feina els altres no tenen perquè suportar-ho.
Capítol 4.- “Perrea, perrea” al metro.
Quantes vegades no heu pujat a un transport públic i us heu trobat que alguna persona, bàsicament adolescents no ens enganyem, posa una cançó a tot volum i sense auriculars. Segur que molts heu estat a punt d’aixecar-vos a ballar o de prendre el mòbil en qüestió i banyar-lo en dissolvent. Oye papi ya tu sabes!
Capítol 5.- Melodies desafortunades.
Si sou homes de negocis, posem per cas, i aneu a Madrid a lligar un bon negoci no seria millor no portar la melodia del Barça al mòbil durant la reunió? O si esteu a mig funeral i sona #CompraenSabadell o “La cerveza” de Georgie Dann, no seria més adient haver apagat o silenciat el mòbil o si molt m’apures posar un rèquiem?
Capítol 6.- Trucar o no trucar, vet aquí la qüestió.
Heu de dir a la vostra parella que quan torni cap a casa compri pa. I per dir-li, la truqueu a la feina en plena efervescència laboral. Cal? O amb un missatge n’hi ha prou? Ei, dic jo.
Capítol 7.- Privadesa pública.
De debò no heu presenciat mai com algú altre acomiada algú de la feina pel mòbil o una parella ho deixa estar mentre llegiu el diari tot esmorzant a la taula del costat?
Capítol 8.- Perdona, eh?
No us heu trobat mai tenint una conversa profunda i que cada dos per tres al vostre interlocutor no només no hagi apagat o silenciat el mòbil sinó que a sobre respon les trucades, s’hi està estona i després diu: perdona, eh?
Capítol 9.- L’outsider.
Us heu trobat mai tres amics o que esteu en una reunió i sempre hi ha el típic que desconnecta? O més ben dit connecta però no amb vosaltres sinó amb la resta de la Humanitat. És l’outsider.
Capítol 10.- T’he trucat i tenies el mòbil desconnectat.
És que t’he trucat i tenies el mòbil apagat. I la resposta seria: i què? Quan només teníem fix i no érem a casa no ens deien pas: és que no ets a casa, tot i que potser hi érem i no hem volgut despenjar. Tenir mòbil no vol dir estar disponible 24 hores al dia. Per això ja hi ha contestadors i missatges.
Capítol 11.- “Sí tia, la peli és boníssima però en Brad Pitt encara més”.
Mira que ho diuen que apaguis el mòbil abans d’un espectacle però sempre queda aquella persona que no. I que no només no refusa la trucada sinó que respon!
Capítol 12.- Mòbil sobre rodes.
Prohibit i perillós. Una autèntica pandèmia dels nostres dies. Però sempre pensant que no passa res i que no els enxamparan. Són els conductors telefònics sense mans lliures. Amb cotxe i moto. No fan distinció.
Capítol 13.- N’hi ha per gaire?
Pagar, fer una gestió, o omplir un formulari….en tot cas cal anar per feina i no parlar amb el mòbil quan et toca i els altres impacients segueixen fent cua.
Capítol 14.- Què feies connectat a aquella hora?
O fins i tot “t’has connectat i no m’has respost”. Sí amics, el Whatsapp és una gran eina de comunicació però una gran font de malentesos. A vegades ens hi connectem per vici quan ens llevem a la matinada a miccionar. No fem mal a ningú. A vegades fins i tot ens hem quedat “online” sense saber-ho. Has de saber que a vegades no et responc perquè o bé en aquell moment no puc, alguna cosa m’ha distret o perquè vull respondre com et mereixes.
PD: No ens confonguem. Jo sóc molt amic de Mr. Smartphone però l’amo sóc jo. Vull dir que és com allò que et diuen dels gossos. És el millor amic de l’home, sí, però tu ets el seu amo. Ui, me’n vaig que m’ha arribat un Whapp! 😉
