El senyor Duran i Lleida no mereix que li dediquin una sola paraula en cap mitjà, i tanmateix aquí em teniu dedicant-li aquest article. Val a dir que no és en realitat d’ell de qui vull parlar sinó del fenomen que representa més enllà de la seva persona, i que sempre m’ha encuriosit. Escoltes la ràdio, engegues el televisor, l’ordinador, obres el diari i veuràs i sentiràs en Duran aquí i allà, fins al punt que t’arribes a creure que políticament talla el bacallà en aquest país. De fet, no talla res. Per començar no talla amb Convergència, perquè si ho fes s’evidenciaria precisament això: que no talla res, ni el bacallà ni la sardina. Res de res. El seu pes específic és un miratge creat pels mitjans que es retroalimenta en els propis mitjans, fins que la bola de la seva imatge davant l’opinió pública es tan gran que finalment passa el que passa, que tristament acaba sent el polític més ben considerat pel ciutadà sense que paradoxalment aquest no sàpiga què coi és això d’Unió Democràtica.
I és que UDC és únicament la imatge d’en Duran i la seva exigua estela de seguidors. Algú pot veure en aquesta mancança del partit si més no la virtut del possible carisma del personatge, però jo no crec que la cosa vagi per aquí. La qüestió és que tant se val qui siguis. Tal com apuntava, l’important és aparèixer als mitjans; com més i quants més millor. En el cas d’en Duran s’imposa aleshores saber per què li donen tanta cobertura. El fet no ens ha d’estranyar. El personatge és una màquina d’anorrear el nostre poble, i per això els mitjans majoritaris, tant amb seu a Catalunya com a Espanya, es freguen les mans amb ell. El més lamentable és que als de Catalunya els serveix per matar dos pardals d’un tret: els omple la quota pretesament nacionalista perquè no sigui dit, alhora que espanyolitza la nació a tot drap. I la coartada, allò que legitima el protagonisme d’en Duran, és el fet de trobar-se en una situació de privilegi que li permet opinar sempre des de darrere la barrera. En no manar gens però aprofitant-se de la coalició amb Convergència, es permet parlar com si ho fes, i naturalment, gràcies a la difusió que rep, a una majoria de catalans els ho acaba semblant. La cosa no passaria de joc de mans si no fos perquè adquireix la categoria de patètica, perquè no cal dir que sense independència cap partit català, governi o no a la Generalitat, podrà manar mai de veritat.
Per paradoxal que sigui, tot plegat fa que el ciutadà sàpiga que en Duran és un polític, però d’alguna manera no li fa l’efecte que ho sigui. A manca de credibilitat dels polítics, la gent sent la necessitat d’agafar-se a un ferro roent i no dubten a veure’l com un home proper. La menjadora d’en Duran, doncs, li rutlla sempre perquè la situació que s’ha procurat –i que els convergents inexplicablement li permeten– l’impedeix cremar-se. De fet, és ell qui crema els altres, per començar als propis convergents, i després per descomptat l’independentisme. En Duran és, doncs, un llast més per al poble català, i no s’adona que el seu llast per ser ministre és justament fer-se dir nacionalista català. Quin nacionalista espanyol més curiós! I verge santíssima, quin senyor més trist.
