TRES PARAULES, TRES MENTIDES

Tots sabem que a les nostres vides la mentida és present en totes les seves variants. Hi ha mentides pietoses que són: falses afirmacions amb intenció de no fer mal algú, evitant actituds i situacions desagradables. Hi ha mentides innocents que són: mentides puntuals que diem als nens petits per conservar la seva il·lusió i felicitat (com poden ser els Reis Mags o Santa Claus) i també contestem amb mentides a preguntes dels petits que considerem que ja arribarà l'edat en què sabran la resposta.
El filòsof prussià Immanuel Kant (1724-1804) creia que el deure de no mentir és una llei moral inviolable, ja que el fet de mentir no pot convertir-se en una llei universal, i afirmava que mentir sistemàticament convida a la desconfiança entre les persones i no es podria viure en societat, ja que la confiança és la base fonamental per a crear vincles entre les persones.
L'altre dia en escoltar la vicepresidenta Soraya per la televisió, per associació d'idees, vaig lligar les seves paraules amb aquest pensament filosòfic de Kant, i em van suggerir aquest article.
La presumptuosa vicepresidenta en donar-li més poder i la tasca de tractar amb les autonomies, el seu subconscient la va trair i ens va voler vendre l'enèsim “cant de sirena”, parlant-nos que la seva entesa amb Catalunya estaria plena d'empatia, diàleg i imaginació.

L'empatia és definida al diccionari com: “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d'identificació amb l'objecte, grup o individu amb el qual hom es relaciona”.
Com pot dir aquesta mentida prometent empatia, una persona que des de fa temps s'ha passat en la seva compareixença de cada divendres prohibint al govern català aprovar res que tingués a veure amb el nostre camí cap a la independència? Una persona que no ha esmerçat ni un minut en comprendre les nostres emocions i que està anys llum d'entendre els sentiments del poble català? Una persona que amenaçat -via TC– portar Mas, Rigau, Ortega, Homs i Forcadell a judici? Una persona que segons diuen no té cap empatia cap a la seva companya de partit i ara de govern. Cospedal, ens vol fer creure que de cop i volta l'empatia vers el poble català i el seu govern sorgirà màgicament per art d'encanteri?
On és l'empatia? On és la comprensió de les emocions del grup (Catalunya) amb el qual s'hauria de relacionar? Res de res, paraules i més paraules engalipadores.

També ens promet, la vicepresidenta, diàleg (?) Quines penques! Deu voler un diàleg a la seva mida sobre allò que ella decideixi de què es pot parlar. Un diàleg és una conversa entre dues persones i no un monòleg. Un diàleg ha de ser sincer sobre el tema a tractar amb preguntes i respostes amb absència de contradiccions, per arribar a un acord final. Ara bé, si una de les parts no vol tractar el tema que proposa l'altre, com pot ser (no, la nostra independència) sinó poder posar urnes per a convocar un referèndum per veure que pensa la gent, és impossible seure a la taula per mantenir un diàleg.
Ramon Alcoberro, llicenciat i doctor en filosofia quan compara en el seu diccionari filosòfic les paraules “explicar i comprendre”, parla del filòsof alemany Dilthey (1833-1911). Deia aquest filòsof que els fets físics (naturals) són explicables per les causes mecàniques que els determinen, mentre que els fets socials, històrics i psíquics han de ser 'compresos' en la seva intencionalitat. Un fet físic succeeix com a conseqüència de lleis explicables. Un fet social no tan sols ha de ser explicat, sinó que, per poder actuar i transformar-lo, ens cal comprendre les raons subjectives i emocionals que l'impulsen.
Si el nostre anhel d'independència és un fet social que ve de lluny i que infinitat de vegades hem volgut explicar amb una pedagogia que els altres no han volgut comprendre, ni copsar les raons i emocions que impulsen el procés d'independència, perquè la vicepresidenta té la barra de prometre'ns diàleg?

I la tercera promesa, la imaginació, val més que arrenquem a córrer. Al diccionari Alcover-Moll
dóna la definició del verb imaginar: concebre, inventar, i també diu: formar-se idea d'una cosa sense base suficient; suposar, creure. Dedueixo que la intel·ligència de la vicepresidenta Soraya i els seus companys de govern és molt limitada, ja que no sabent què fer amb els problemes que veuen en tot el que arriba del govern català, ho envien tot al tribunal constitucional perquè els hi tregui les castanyes del foc. No vull pensar en cas que decideixi la vicepresidenta el que cal fer segons el seu parer, com tractaria els afers autonòmics i en especial pel que respecte a Catalunya. Com deu tenir una idea molt equivocada de què passa a casa nostra, s'inventaria per acontentar-nos solucions rares que no serien aplicables, o bé solucions antigues com millorar el concert econòmic i prometre diners a cabassos que n'arribaria un tant per cent molt baix.
Nosaltres en parlar de referèndum i secessió (en cas de voler dialogar sobre aquests temes) com sabem de la seva eterna negativa, demanaríem a la vicepresidenta que no faci volar coloms i vulgui omplir-nos el cap amb promeses que després mai és compleixen.

Tanmateix, que la Soraya, no prometi empatia, imaginació i diàleg  perquè no ens la creiem, encara que Plató també parlava de “la mentida noble” que segons ell, és la mentida que fan servir els governants per defensar l'harmonia social. Però actualment, en cap cas es dóna la circumstància d'aquesta “harmonia social” entre el govern central (recolzat pel tribunal constitucional) i Catalunya.
Com diu Kant, mentir sistemàticament convida a la desconfiança i els catalans fa temps que hem perdut tota confiança amb els governs de la capital, siguin del PP, del PSOE i dels que puguin manar en un futur.

Jaume Meneses