Un amable lector independentista em fa arribar l’enllaç d’un article del botifler Enric Juliana a La Vanguardia d’ara fa tres anys, on l’articulista deia que els catalans no aconseguirem la independència perquè no la volem, perquè de fet només som uns sentimentals. Des d’aquí faig saber a l’amable lector independentista que s’equivoca si creu que el botifler Juliana l’encerta tal com ho planteja. El problema del botifler no és el que diu, sinó el que no diu, o més concretament el que dóna a entendre i que, un cop ho copsem, veiem que anul·la l’afirmació. Que siguem sentimentals no és la qüestió de fons per al botifler Juliana. En realitat el que pretén és ridiculitzar l’independentisme català per se, transmetent-nos hàbilment, per inducció, la idea que és una cosa romàntica, pròpia de sentimentals. Voilà. Vet aquí amb quina finesa funciona la ment del botifler conspicu català, una ment directament proporcional a la indigència mental de l’independentista mitjà, i per això ens va com ens va, i espera’t a veure com ens anirà.
Dit això, no hi ha dubte que el català és un sentimental, però cal afegir que el seu sentimentalisme no és res més que el refugi de la covardia per l’al·lèrgia secular d’aquest poble a exercir la seva llibertat. És més fàcil obeir que manar. És més fàcil ser tutelat que tutelar, i no diguem que tutelar-se. És més fàcil queixar-se de l’altre que actuar per no haver de queixar-te de ningú tret de tu mateix. El català és, efectivament, un sentimental, i per això no passa dels actes lúdics i simbòlics. Però dient només això em quedo a mitges. El català és un sentimental perquè té pànic a la seva independència i per això ha fet, fa i farà tots els possibles per impedir-la. I és així de l’única manera que ho pot fer: avortant la independència tot aconseguint convertir l’escenari polític català en una olla de grills. Com més embolicada estigui la troca més repartida quedarà la culpa, més ben espolsades quedaran les puces i, sobretot, més lluny quedarà l’objectiu d’independència. I això val tant per als polítics com per al poble. Es tracta d’acusar infantilment l’altre amb l’excusa dreta-esquerra o amb qualsevol desconfiança general, sempre sectària perquè en grup i en l’anonimat tots són molt valents, unes justificacions que els catalans han anat treballant-se a còpia d’anys de comportaments mesquins i miserables, d’un vol tan gallinaci que una gallina s’ofendria. Tots els catalans pateixen del mateix mal de manca de llibertat, però a l’hora de la veritat, quan s’ha de prendre la decisió de fer el salt i ningú no la pot prendre per ells, quan ja no s’hi val acusar Espanya de totes les desgràcies pròpies, als catalans només els queda acusar-se entre ells mateixos. I això és exactament el que està passant i el que, seguint aquesta lògica, indefectiblement continuarà passant i cada cop amb un to més intens a mesura que s’acosti el 27-S. Com més s’acosti aquest dia més nervis hi haurà perquè més por farà haver d’assumir la maduresa de prendre la decisió d’agafar-nos la llibertat declarant la independència. Al capdavall, és molt humà. El català és una bèstia engabiada que no sap com és la vida fora dels barrots espanyols —i francesos.
Un dels efectes del sentimentalisme del català és el seu papanatisme irreductible. És un tret constant i que em provoca especial vergonya aliena. El català encara a dia d’avui insisteix, per exemple, en la idea estúpida que cal fer pedagogia per atreure nous independentistes, i, a més, al·lega haver entès, com si fos la gran descoberta, que és absurd fer pedagogia amb els espanyols i que cal fer-la amb els de casa. En fi. Naturalment, és mentida que calgui fer cap mena de pedagogia, ni aquí ni a cal veí, perquè d’entrada la pedagogia no és res més que un diletant etern dels catalans per no haver de fer el que cal, fotre el camp d’Espanya, amb l’excusa que encara no hem aconseguit fer arribar bé el missatge, que la cosa està immadura i daixonses i dallonses. La cosa, doncs, estarà sempre immadura, com el poble català mateix. Aposto el que vulgueu que cap a l’any 3000 els catalans continuaran parlant de fer pedagogia, i si no ho faran serà perquè ja haurem desaparegut farà segles. I si parlem de pedagogia, mentre que és evident que, en aquest punt de la pel·lícula, qui vivint a Catalunya no s’hagi convençut per si mateix de la necessitat d’independència ningú no ho farà per ell, en canvi potser sí que caldria evitar fugues dels ja convençuts, unes fugues que aniran a petar a Podemos —aquí anomenats Podem. Parlàvem de papanatisme, oi? Parlàvem de la ruqueria sentimental catalana, oi?— Els vots que avortaran la independència aniran a Podemos perquè és la taula de salvació per a una majoria catalana que ara es fa dir independentista però que s’està “desinflant”, diuen. Fet i fet, la pseudoesquerra espanyola sempre ha estat el ferro roent calculat a l’últim moment per Espanya i desitjat pels catalans, un ferro al qual aquests s’han agafat històricament com aigua de maig, no fos cas que haguessin de veure’s abocats de debò a la temuda llibertat. En fi. Ja m’explicareu quina mena d’independentisme és aquest que muta en funció dels moviments de l’enemic, i a més per passar a formar part del bàndol enemic. Però ui, que això que no em canso de repetir des de fa uns anys no es pot dir, perquè t’acusaran de purista, i, a sobre, si conclous que no hi ha massa critica a Catalunya i que, per tant, l’independentisme efectiu no deu superar el 5%, aleshores et llancen tomàquets, per purista i a sobre pessimista. No hi ha més cec que qui no hi vol veure.
Hi ha infinites manifestacions del papanatisme català, i una recent que m’ha fet molta gràcia (llegiu-hi pena) és la dels catalanets esperançats perquè l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau va votar sí-sí a la consulta del 9-N, o perquè un cop va dir que pensava votar sí a la independència en un hipotètic referèndum. Sense comentaris, oi? Però això no és el més divertit (llegiu-hi penós). El més sensacional és veure il·lusionats els catalans perquè la Sra. Colau diu que anirà a la manifestació de la Meridiana del proper 11-S, cosa que al meu entendre no fa més que confirmar el caràcter totalment inofensiu de l’acte, o sigui inútil com sempre, que fa que fins i tot una alcaldessa a la qual la independència li porta fluixa s’hi sumi sabent per un costat que arreplegarà vots de naïves independentistes, i per l’altre que li sortirà gratuït fer-ho pel que fa al càstig espanyolista, de la mateixa manera que li ha sortit gratuït dir que va votar sí-sí a una consulta de costellada o que votaria sí-sí en un referèndum vinculant, potser perquè encara no en sabem la data perquè no tenim ni punyetera idea de com celebrar-lo tenint en compte que el full de ruta actual de l’anomenat procés insisteix, entabanant el poble per enèsima vegada, que s’haurà de celebrar dins de la Constitució espanyola. Sensacional, eh! Ah, i una última mostra recent de papanatisme. Des del primer dia que sento dir als catalans amb el típic orgull autocomplaent que els caracteritza, que l’ANC i les organitzacions de la societat civil catalana en general són transversals, que estan al marge dels partits polítics i per això van com una seda i són una lliçó per als partits polítics i serà la societat civil qui ho tirarà tot endavant, i sort en tenim de la societat civil i bla bla. Doncs bé, també des del primer dia jo m’he preguntat quan trigaria l’ANC, Òmnium i companyia a implosionar llançant-se els plats pel cap entre ells. No és casual que comenci a passar ara que ens apropem a la suposada hora de la veritat. Les tensions obliguen les entitats civils a actuar mediocrement, o sigui a equivocar-se, decidint mitges tintes, talment com la classe política, per acontentar tothom, que és la manera segura de no acontentar ningú. Desconfiances, punyalades, misèries pròpies d’una societat colonial. Com sempre. Mentre no arribava l’hora, tots feien veure que eren la mar d’amics, raonables i civilitzats, i el més divertit és que veies que s’ho arribaven a creure (tornem al sentimentalisme babau). Però res. Comèdia de tercera per a qui conegués aquest poble mesquí. La por a la llibertat no és només cosa dels polítics, sinó de tot un poble català engabiat que no té cap intenció real d’abandonar la gàbia.
Però, i a tot això, on és Esquerra, el partit suposadament pota negra de l’independentisme? L’altre dia m’ho comentava un amic: l’objectiu d’Esquerra no és altre que no deixar de ser mai independentista. Deu ser veritat, perquè: on és Esquerra en aquest moment suposadament crucial per a l’independentisme? Esquerra… on ets, Esquerra?… Ei, Esquerra!… Esquerra! Ai senyor. Colla d’inútils.
