Tres autogols “indepes”

De vegades sembla com si als catalans ens plagués ser els enterradors dels nostres propis anhels. En els tres mesos i escaig des de la celebració de la consulta del 9-N el sobiranisme s’ha marcat tres autogols flagrants, i molt em temo que un quart ja faria que no es pogués remuntar el partit.
El primer es va produir per la mala gestió del 9-N. Artur Mas va fer una conferència al Fòrum on d’una manera unilateral i no consensuada amb cap altre partit sobiranista (ni amb el seu mateix) va voler imposar, amb una supèrbia impròpia de qui lidera una formació afectada per greus casos de corrupció, una llista única com a condició indispensable per a convocar unes eleccions plebiscitàries. El xut va ser desencertat. La pilota anava massa forta i va rebotar en Oriol Junqueras qui, en la maldestra conferència del Palau de Congressos, poc preparada i on va mancar deferència i cordialitat amb el president, va acabar enviant-la involuntàriament al fons de la xarxa. David Fernàndez i Joan Herrera recriminen iradament la turpitud de la jugada i es preparen per abandonar el terreny de joc. L’equip del bloc sobiranista començava a fracturar-se.
El segon autogol va venir després de les protestes del públic per la manca de reacció de l’equip. Un lamentable espectacle de retrets entre els jugadors “indepes” fa que alguns espectadors perdin la paciència i marxin de l’estadi. Es prepara una jugada d’estratègia: la 27-S. Però no s’endevina la correcta. El 27 de setembre, en ple pont de la Mercè, no seria a priori la data més adient per aconseguir una alta participació que validi un resultat plebiscitari a nivell internacional. A sobre, una jornada electoral fixada entre les municipals i just abans de les generals, quedarà contaminada inevitablement per la dinàmica electoral espanyola, la qual cosa perjudicarà els interessos dels partidaris del dret a decidir. I, el que és més preocupant, a banda de pactar el calendari, els partits sobiranistes no s’han posicionat unitàriament sobre quina lectura comuna faran dels resultats. Hi haurà DUI? O s’intentarà negociar per enèsima vegada un referèndum pactat amb l’estat?
El tercer autogol va ser tan dolorós com inesperat. S’albirava amb delit alguna reacció clara. Que entrés al camp un jugador capaç de marcar la diferència. El jutge Santiago Vidal (amb qui em solidaritzo totalment per la persecució de la qual és objecte pel CGPJ) està escalfant a la banda. Arriba el gran moment esperat. Presenta públicament el seu projecte de constitució catalana. I marca, però no a la porteria contrària. Si volem ser un país normal el més lògic és que haguéssim optat per una constitució normal. Doncs no. Com si l’hagués assessorat Gila amb un trucada d’ultratomba, els catalans ens quedem sense exèrcit per mandat constitucional. Quan en aquest minutatge de la pel·lícula tothom ja sap que la independència d’Espanya no serà amistosa, i que l’amenaça gihadista a l’interior del país és un risc evident segons informes del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya i del cos de Mossos d’Esquadra, el renunciar a disposar d’unes forces armades és gaire prudent? I això no és tot. S’opta per l’opció entre surrealista i antidemocràtica de prohibir les majories absolutes. O per oficialitzar el castellà com a llengua oficial a Catalunya, quan estudis recents com els del filòleg Pau Vidal han demostrat que l’actual situació de bilingüisme està minoritzant perillosament el català.
Els catalans som un poble curiós. Resistim durant 300 anys, des de fa 3 hem fet grans passos cap a la llibertat, i tot això ens ho estem a punt de carregar en només 3 mesos. D’acord que l’estat espanyol no ens ho posarà fàcil, però que ningú s’enganyi: la clau de l’èxit o del fracàs només la tenim nosaltres. O sigui que no fem més victimisme ni imbecil·litats, i anem a remuntar el partit ara que encara hi som a temps.