Trencats els ponts, tot o res

Al llarg dels anys, des de Catalunya s’han anat construint, en paral·lel, per una banda un discurs coherent sobre el trencament del pacte constitucional i, per tant, la necessitat de trencar els marcs legals que impedien l’exercici ple de la sobirania, i simultàniament una praxi activista que conformava un ampli espectre social en permanent mobilització. Aquests dos vectors, malgrat el temps i la diversitat dels protagonistes, han mantingut una coherència mútua que va fer possible que, diumenge 1 d’octubre, els arguments teòrics i emocionals i l’actuació en defensa d’aquests, esdevinguessin harmònics.
En bona mesura, la força del moviment sobiranista, ara ja despulladament independentista, resulta incomprensible fora de Catalunya pel relat matusser i esbiaixat que han donat aquells voceros del poder al llarg del temps. En qualsevol  societat democràtica, abans de l’explosió de democràcia i dignitat enfront el terror de l’Estat d’aquest passat diumenge, els seus governants haguessin cridat a consulta les organitzacions que protagonitzaven les mobilitzacions. En qualsevol Estat construït sobre els valors de la voluntat popular, el respecte a l’adversari i l’acceptació de les propostes emergides de les urnes, les vies de diàleg haurien estat obertes, de manera més o menys pública, ja des del 2010.
Malauradament, no ha estat així. Des de Moncloa s’ha cridat a consultes a Societat Civil Catalana, que no representa ni 100 seguidors, s’ha considerat que Catalunya era Ciutadans i Partit Popular, amb una alcaldia entre tots dos, i s’ha cregut més en els cenacles fètids de les clavegueres de l’Estat i els mitjans de comunicació adjunts, que no en una revisió dialogada dels marcs de convivència.
El gest  definitiu d’aquest Estat podrit el va protagonitzar, ahir nit, el rei Borbó. Com que la Constitució només és vàlida quan els convé, es va saltar el paper de moderador entre les institucions per vincular la seva sort a la del Partit Popular. Esperpèntic i groller, les hipotètiques  fractures a la societat catalana que tant  anunciaven  les va establir el Cap d’estat d’origen seminal i masclista, afirmant que estarien al costat dels catalans que seguien fidels al marc Constitucional ( un 39 per cent el 2015, no sabria dir quants avui). Bravo.
Si a algú li quedava cap dubte de quin és el futur que ens espera, ens ho estant  deixant ben clar.  Dolors Montserrat afirmava  sense cap  vergonya, en referència  ala pregunta del periodista sobre els 2 milions de desafectes (vostè i jo vaja) que “se’ls hauria de fer entrar en raó” i el rei dels espanyols justificava qualsevol actuació de l’Estat en aquesta mateixa línia.
En aquest moment, les alternatives que tenim com a poble només són dues, i tots i totes n’hem de ser conscients. Guanyar la República i la llibertat, o desaparèixer com a poble.  Al llarg de tres-cents anys hem estat una anomalia en Europa, i de fet en el món. I la desaparició de l’anomalia, que tindrà lloc en pocs dies, es resoldrà  en un d’aquests dos escenaris: la construcció de  l’Estat propi o  subsumir-nos,  com a  regió, dins una nació que ja no serà la nostra. Ens tocarà patir, si triem el primer escenari; però haurem mort si optem per la resignació i la submissió.