Trencar amb Espanya

Podria haver escrit aquest article molt abans. Per exemple, el dia en què van empresonar Oriol Junqueras. O l’atziac capvespre en què Carme Forcadell ingressà a la presó. Ells, i tota la resta del govern. Ells, i tots nosaltres. O si més no aquells que encara tenim com  a referent l’horitzó de l’alliberament nacional. El cúmul de despropòsits és enorme i les penes demanades per part de la fiscal, un exercici de cinisme. No hi ha un equivalent formal a Europa de la crisi que viu ara mateix l’estat de dret a Espanya. I és just aquest calat allò que confereix a aquesta una dimensió fora mesura en el context continental. És d’una dimensió històrica que demana una resposta històrica. Trencar amb Espanya sense dilacions.
 
Perquè no es pot anomenar judici a allò que no és altra cosa que una venjança que tan sols es pot portar a terme dins la lògica dual que sosté l’oposició entre els vençuts i els vencedors. Però, per què ens sentim vençuts si no hi ha hagut derrota? Ben al contrari: fins ara tots els actors polítics del sobiranisme s’han rendit un imaginari impostat. I és aquest imaginari il·lusori el que ens obliga a un judici que no ho és. En aquest article –que feu fortuna entre la classe política nostrada fins al punt que ara tothom empra la noció de “farsa” amb una alegria que estremeix– narro perquè l’única sortida a l’atzucac era –solament– i és l’arxivament de la causa i l’alliberament incondicional dels presos, així com el retorn dels exiliats de manera immediata.
 
Doncs bé, no per suposades les penes exigides per la Fiscalia marquen el to d’escarni i de burla –no només a un poble– sinó que la pròpia idea de justícia –que no és altra cosa que aquell poder que manté l’statu quo dins d’un equilibri entre les parts en el marc d’allò que tothom coneix com a estat de dret– ha vist plenament conculcades les seves virtuts, ja limitades en origen. Fa veritable pena escoltar Pérez Royo i Alonso-Cuevillas –en un debat fa unes setmanes– discrepar sobre el moment en què cal recórrer al TC. O bé en Melcior Mauri quan afirma –en una entrevista– que “aquesta batalla la guanyarem a Estrasburg.” Ho pensen, i ho creuen de debò? O pitjor encara: pensen el que diuen abans de dir-ho?
 
Per això em trobo mentalment i psíquica allunyat d’una estratègia que, bàsicament, es redueix a esperar el cop i acceptar el mal menor com l’única opció plausible. Estratègia –no ens enganyem– avalada per tothom en graus molt diversos de matís. Ningú veu ni vol –dues coses radicalment distintes i ara tan properes– la possibilitat d’una ruptura immediata amb l’Estat. Potser no som prou “poble” i pot més el nostre “radi de confort” –la nostra misèria individualista– que aquest hipotètic “horitzó nacional” que demana uns sacrificis –un fer sagrat aliè a la violència– que no estem disposats a acceptar de cap de les maneres. Catalunya, com a manifestació de la degradació –i mort assistida– lenta i progressiva del sistema democràtic en el conjunt d’Europa, no deixarà de ser un altre exemple d’aquesta morbidesa que ens envolta. Fins ara no hem fet res que ens demostri excepcionals i, en veritat, que no és pot viure de renda d’antigues glòries. L’1 d’octubre ja ha passat, és mera història, i en lletra quedarà fixat si no li fem justícia amb fets.
 
Sóc conscient que la ruptura amb l’estat, ara per ara, tot i ser la solució més raonable, és una opció minoritària –o en absència d’unes noves eleccions és això el que intueixo. Tot plegat em fa pensar en les profundes diferències mantingudes entre Jawaharlal Nehru i Sardar Patel –la història mai es repeteix, ans té connats similars d’equivalència– en el procés d’independència de l’Índia –presos polítics inclosos– en el període de la II Guerra Mundial. En les oposicions que mantenien –en una situació excepcional–membres d’un idèntic bàndol: tots aquells que tanmateix anhelaven deslliurar-se del jou britànic, això és, de l’opressió i l’oprobi, i que mai van oblidar l’objecte de la seva lluita.
 
Cal trencar amb Espanya, és aquesta una causa justa i necessària –i més encara quan la falsa convivència ha convertit en norma la repressió i la pau de l’ocupant. ¿Cal recordar que les fronteres peninsulars, a hores d’ara les fronteres més estables del mapa físic a l’Europa occidental, han estat per a Catalunya un autèntic fre al seu desenvolupament, espiritual i material? Ara és arribat el moment de l’acció política. Pregunta’t fins on vols anar, i en veritat sabràs si hi ha o no camí.