Sempre m’ha fet gràcia la contundència amb què els progres catalans ataquen els especuladors: -és immoral que venguin els pisos tan cars, asserveren. Si fessin una reflexió més profunda se n’adonarien que, de fet, tothom és un especulador i tothom que realitza un intercanvi és perquè hi guanya alguna cosa. Ara que, si tothom es posés reflexionar, les esquerres en general no haurien mai existit i articles com aquest perdrien la seva funció, diguem-ne, didàctica.
En el meu cas, per exemple, em puc considerar un salvatge especulador laboral. Tranquils, no és que em dediqui a fuetejar asiàtics en un taller ilegal, sinó que porto un parell de mesos treballant en una coneguda empresa del país. El cas és que cada trenta dies rebo una nòmina que volta els 1.500€. Us ben asseguro que pel treball que faig (passar factures, alguna trucada) des del meu despatx amb vistes a tot Barcelona i aire acondicionat estaria disposat a cobrar fins a 900€. Aquests 900€ és el que en economia s’anomena "preu de reserva" i no és més que l’import màxim que algú accepta a vendre o comprar un bé o un servei, en aquest cas el meu treball. Si fem un simple càlcul (els que feu carrera d’humanitats no us espanteu) resulta que m’embutxaco un salari un 66% per sobre de les meves expectatives.
Em converteix això en un especulador? Clar que sí, i ben orgullós.
