Trampes al solitari

Els contraris al procés de sobirania sembla que respiren alleujats aquesta setmana. Per raons econòmiques han posat Mas sota els peus i ara aixecant només lleugerament la pressió sembla que l’obliguen a negociar. I dic sembla perquè per part de l’Estat només hi ha hagut promeses de flexibilització del dèficit. Algú es pensa que, fins i tot si s’arriben a concretar, serà degut a un atac de magnanimitat? Al contrari el PP sap que si acaba posant en fallida Catalunya i València que representen més de la 3a part del PIB i de l’exportació, l’eix mediterrani s’emporta Espanya per davant.
Tot plegat doncs, moviments tàctics que no entren a fons en cap dels problemes estructurals que han convertit en irreversible l’allunyament català i que han bastit un model d’Estat que només és eficient com a estructura de poder i de confiscació econòmica al servei d’una casta.
Primer problema estructural.La cruesa de la crisi de finançament i la laminació de les capacitats d’autogovern acumulades al llarg del temps i accelerades després de la sentència del TC i l’arribada del PP al poder mostren progressivament als ulls de molts ciutadans catalans, que hem viscut sota un atrezzo autonòmic; un escenari de cartó pedra rere el qual, només hi havia una certa llibertat de sobredespesa en època de vaques grasses o recorrent a l’endeutament. Un escenari on cada cop més, la Generalitat esdevé una institució tenedora de simples polítiques executives, i molts cops sense dret a determinar-ne ni les formes de l’execució. Les competències exclusives i les compartides que figuraven en l’estatut, de fet han estat liquidades per la sentència del TC i la pràctica diària de tots els ministeris de Madrid.
Segon problema estructural. Acaba de sortir publicat  Madrid es una isla  d’Óscar Pazos (Libros del Lince). La síntesi del llibre, de lectura obligatòria, és que des de que Felip II va traslladar a Madrid la capital, aquesta ciutat ha anat acumulant poder polític, econòmic i de tot tipus, a costa de les regions circumdants i, sobretot, amb uns enormes costos per als ciutadans de la península sencera. A Madrid s'ha anat creant la ideologia i la casta militar i funcionarial que ha permès que la capital absorbís, en benefici propi, una concentració de diners i influència il·limitats. El resultat d'aquesta ciutat centrípeta en un Estat centrífug no pot ser més perjudicial per als ciutadans. La democràcia i l'ingrés a la Unió Europea, no han interromput, sinó que han radicalitzat aquest procés. Madrid i la seva casta, doncs, com a principal obstacle per una Espanya eficient, competitiva, democràtica.
En paral.lel m’arriba a les mans un treballa publicat fa uns mesos a Itàlia per SVIMEZ: “150 Anys d'estadístiques italianes: Nord i Sud 1861-2011”. D'acord amb aquest llibre  es demostra la gran mentida de la unificació italiana. A diferència d’Espanya, on des d’un capital artificial es crea un aparell burocràtic per controlar les zones productives i marítimes de la península en detriment de tota la resta, a Itàlia l’aliança de l’alta burgesia del nord amb l’aristocràcia romana, unifica un mercat a favor del nord i concentra la burocràcia a Roma. El nord hi perd fiscalment amb dèficit, però paradoxalment el gran perdedor és el sud. La Universitat de Catanzaro mostra en xifres com abans de la unificació no hi havia diferències en el PIB i la capacitat de crear riquesa en els estats pre-unificació. És després de la unificació que el PIB arriba a diferenciar-se fins a una forquilla del 50% i el 60% entre Centre-Nord i el Sud. El 1861, la població activa que es dedica a la fabricació al Sud és d’un 22,8%, més alta respecte del 15,5 per cent del Centre-Nord. 150 anys després, el Sud té un atur crònic brutal i n’ha marxat la majoria d’indústria productiva; per això a darrera ha seguit el poder financer. I és a partir de la unificació que un fenomen d’origen medieval i clanista com la màfia esdevé un contrapoder delictiu que gestiona les xarxes clientelars i l’economia negra en un territori al que la unificació ha transformat de ser  un àmbit autocentrat i autodeterminat, a ser-ne un d’heterodeterminat i depenent, on la màfia actua d’interlocutor amb el poder econòmic del nord i el burocràtic de l’Estat i alhora protector i repartidor de favors als clients, on han desaparegut els ciutadans. I això no ho arregla ni Bersani, ni Berlusconi, ni Griglio.
Doncs a Espanya tampoc ho arreglen les Tres Erres, ni Rajoy, ni Rubalcaba ni la Rosa Díez. Mentrestant alguns opinadors i polítics antisobiranistes aquesta setmana es pensen haver guanyat una batalla, però no estan donant cap alternativa per a què els ciutadans de tot l’Estat, no només els catalans, no perdin la guerra.