Tradicional i entranyable cretinisme català

Trobo a faltar molt la presència del Doctor en la política catalana. Moltíssim. L’enyoro. Ja he dit un munt de cops i no em canso de repetir que el Doctor Carretero ha estat i continua sent, fins i tot en la seva actual situació d’ostracisme polític, el millor polític català i amb diferència. Cada dia que passa es fa més evident que un país sense autoestima, és a dir sense patriotisme, ordre, coratge i lucidesa és un país condemnat, i més quan aquest país no té garantida ni la seva llibertat. Cada dia que passa es fa més evident que un país que margina, que silencia miserablement els millors en favor dels llepes, dels mediocres, dels bons minyons que diuen amén al poder espanyol i català de fireta, en definitiva a l’statu quo que justament s’hauria de canviar per fer net i poder capgirar les coses, és un país sense present ni futur. Per això quan aquest país es permet prescindir de la vàlua política del Doctor, està posant damunt la taula la prova del nou de la farsa del procés indep… sobiranista.
 
Qualsevol país seriós ho és perquè hi ha una classe intel·lectual al darrere que estira del carro. Una elit ben entesa que guia, que dirigeix, que marca les pautes a seguir, que mostra en definitiva a cada moment el perquè s’és una nació i el perquè de l’autoestima d’un poble. Quina és la classe intel·lectual de debò d'aquest poble? Encara és hora que me la presentin, perquè abans me la tallo que comptaré com a intel·lectualitat la trepa d'anestesistes assenyats que envaeixen els diaris nostrats i que aquí, país de babaus i mancat de referents de debò, passen per sobiranistes.
 
Ara sento dir sovint que els catalans estan recuperant l’autoestima, que s’estan desacomplexant a marxes forçades gràcies a la conducta aberrant espanyola i a la crisi. Lamento dir que no hi estic d’acord. D'autoestima, res de res. Cal aprofundir en les anàlisis i no quedar-se amb la superfície, amb la vistositat de les aparences. Una cosa és obrir els ulls, prendre consciència de la situació dels catalans, atès l’escenari econòmic dins d’Espanya i d’una crisi per cert que menys global i menys estesa arreu en el seu grau de gravetat del que aquí, començant per TV3 “la seva”, ens volen fer creure, i una altra cosa és disposar de la confiança com a poble necessària per, un cop oberts els ulls, actuar en conseqüència. I és aquí on falla el poble català. És aquí on el moment que travessem serà totalment indiferent a la psicologia poruga i infantil, en definitiva perdedora, dels catalans. Perquè la història no tindrà en compte el passat català a l’hora d’entendre la seva actual psicologia; la història no tindrà en compte el perquè de l’individualisme català ni el perquè d’aquesta naturalesa que ha hagut d’evolucionar així, pel cap baix els últims tres-cents anys, a causa de la manca de poder polític de Catalunya i que ha fomentat el campi qui pugui i la idea del mentre vagi jo ben fart… No s’hi val, doncs, llepar-se les ferides, no s’hi valen excuses. No s’hi val dir que som com som perquè venim d’on venim. De fet, no són vàlides les excuses ni tan sols en si mateixes. Fa uns mesos vaig llegir un excel·lent article de l’Hèctor López Bofill on aportava exemples de països de l’est amb una història encara més bèstia que la catalana, i que en canvi no s’han estat per hòsties a l’hora d’independitzar-se, en condicions potser diferents, però en qualsevol cas tant o més dures que les dels catalans avui, cosa que no costa de creure, perquè el moment actual és més que dolç perquè els catalans facin el pas indispensable que cal fer, el pas de confrontació, de transgressió amb Espanya i la seva llei, per alliberar-se’n. Però tranquils, que això no es produirà. El català mitjà ja he dit que no té autoestima, desconeix la dignitat, i abans es podrirà en la misèria que mostrarà fermesa. Costa d'entendre, i a mi el primer, però és així. 
 
Fa uns tres anys va tancar la llibreria Ona i fa uns mesos va fer-ho la Catalonia. Bé, doncs no va passar absolutament res. No vaig veure ni la més mínima protesta popular per evitar-ho. El poble va reaccionar, fet i fet, exactament igual que els seus polítics: mirant cap a una altra banda. Van permetre que tanquessin aquestes emblemàtiques llibreries, i d'altres, de manera miserable, traïdora i silenciosa, com si no hagués passat res, com si la cosa no anés amb ells, com si, tal com deia, la cultura, l’intel·lecte i ja no diguem la llengua no tinguessin res a veure amb el fonament d’una nació, i, doncs, de la seva autoestima, del rumb que tria per al seu destí. Amb el tancament de les llibreries es van demostrar dues coses: la violència estulta de la classe política catalana, fins on pot arribar per ignorar i esclafar sense escrúpols el poble que desgoverna, i per altra banda la ignorància del poble, el seu nul sentit de país, la seva nul·la autoestima, tot allò que en definitiva va permetre justament la reacció passiva dels seus polítics. I és que es tracta de vasos comunicants: tenim el poble que tenim perquè tenim els polítics que tenim, i a l’inrevés.
 
Mentrestant, els catalans van organitzant cadenes humanes i tot d’activitats lúdiques pròpies de colònies d’estiu, que com a complement no nego que estiguin molt bé per visualitzar-nos al món i fer bullir internament l'olla, però que a la praxi només serveixen pel contrari del que pretenen, atès que paral·lelament no es fa allò fonamental que caldria fer. Les cadenes humanes i resta de festetes, en el context de la psicologia catalana només serveixen per entretenir-se i anar-se escaquejant de fer el que és el moll de l’os: transgredir la llei espanyola, violentar, confrontar amb l’opressor. Una cadena humana com a complement de la transgressió amb Espanya seria altament profitosa, però una cadena humana sense transgressió resulta altament letal. I aquest últim és el cas dels catalans, igual com ara també ho és el cas de la defensa catalana de Gibraltar. ¿De què serveix internacionalitzar el cas català aprofitant el ridícul espanyol a Gibraltar, quan a l’hora de fer el salt cap a la ruptura amb Espanya els catalans continuaran organitzant festes dissuasòries justament per evitar aquest salt? De què li serveix a un saltador de trampolí comprar el millor banyador, entretenir-se anys i panys a parlar il·lusionat com un nen del banyador que compra per fer el salt, si quan és a dalt del trampolí no salta ni a trets? De què serveix tanta estètica fantàstica si a l’hora de la veritat es gira d’esquena fins i tot a les escales per accedir al trampolí? Difonent  internacionalment la seva causa, (cosa imprescindible si n'anés seriosament cap a la independència) els catalans estan alimentant el que ells mateixos s’encarregaran de convertir en un ridícul estrepitós. Bé, doncs així és aquest poble, i així no es va enlloc. Enlloc.
 
La independència? L’altre dia un lector em feia veure que la federació espanyola de natació no va expulsar la Roser Tarragó de l’equip, arran que al meu anterior article vaig dir que l’havien expulsada, tot i que hi vaig afegir cometes, perquè per expulsió em referia més exactament que havien repudiat la nedadora. No sé si el lector es va adonar que la cosa encara ha estat més greu del que jo expressava, perquè mentre que la federació espanyola no va expulsar la catalana Tarragó per independentista, la federació catalana de futbol platja va expulsar el català Jeroni Ranyé per independentista. Sensacional. Un cas psiquiàtric, el català. Per fer-s’ho mirar. Aquesta és la violència en contra seva dels polítics catalans. Aquesta és, doncs, la violència en contra seva del poble català que els vota i els permet aitals accions i que es permet tot d'accions festives per evitar un conflicte ja existent amb el veí mentre el veí els esclafa. Un poble el català que, amb la seva covardia, alimenta la violència… i en contra seva. Aquests són els polítics i el poble contradictori ple d’autoodi que pretén, diu, aconseguir la independència. Ai ai ai…
 
Ricard Biel