Després de llegir les definicions de dictadura i de colònia, no discutiré amb ningú que el règim polític que tenim s’hagi de denominar dictadura o que el Govern central consideri els territoris que tenen altra cultura i llengua que no sigui la castellana (coneguda com a espanyola, perquè s’ha introduït el terme de manera interessada) com a colònies. No val que una persona s’autoanomeni altruista, ho ha demostrar amb els fets i seran els altres qui diran si ho és o no; no val que una persona es consideri que no és un maltractador, si de fet, se sap que maltracta la dona i els seus treballadors. No val que un estat no es pugui dir colonial, si els seus governants tracten alguns territoris com a colònia, ni tampoc no val que un estat no tengui oficialment un règim dictatorial, si els seus governants es comporten ben igual que si fos una dictadura.
Que el Govern central utilitzi el Tribunal Constitucional per intentar que els governants del Principat de Catalunya, els seus parlamentaris, els seus polítics en general i els seus funcionaris no facin cap actuació que els ha manat el seu màxim òrgan legislatiu, el Parlament, és tractar-los com ho faria un règim dictatorial. En aquest cas, el règim dictatorial és una forma política de què es revesteix l’estat com a instrument de poder posat en mans d’uns governants dominants que volen esclafar la resistència dels que ells consideren els seus enemics, fins, si és possible, dur-los a la presó, si no els obeeixen.
Que el Govern de Rajoy utilitzi el Tribunal Constitucional perquè aquest suspengui la Llei de l’Agència Tributària de Catalunya, ja que pensa que és una manera de preparar una Hisenda pròpia, quan aquesta Llei obeïa un manament de l’òrgan jurídic principal, el Parlament català, indica que el Govern central actua talment com si fos una dictadura. Els governants, encara que siguin provisionals, del Principat de Catalunya no fan més que obeir el mandat democràtic d’un 48% dels votants, tant per cent molt superior als votants del partit que va formar el Govern central. Preparar la Hisenda pròpia és per si un dia una majoria de votants decideixen en referèndum separar-se d’Espanya i no continuar essent tractats dictatorialment.
Que el Govern central i el seu ministre d’Hisenda posin condicions a una autonomia per poder cobrar els doblers que li corresponen ( ja se sap que l’aportació catalana al Govern central és lliure de càrrecs i gravàmens i quan n’hi tornen una part li fan pagar els interessos) i li diguin que vigilaran en què els gasten els seus governants, democràticament posats pel poble en el lloc que ocupen, és el mateix tractament que es faria a una colònia. Que no puguin gastar els doblers en allò que considerin necessari i que s’hagi de demanar permís a la metròpoli és un tractament colonial. Ens varen ensenyar que els espanyols havien anat a Amèrica a evangelitzar i millorar la vida dels que anaven a ser colonitzats. Però mai no se’ns va ensenyar que els varen robar tota quanta riquesa varen poder. I que el tractament va ser totalment colonial fins que es varen poder independitzar.
Tots els mitjans adeptes al poder central, que són la gran majoria, pensen i manifesten que en el Principat de Catalunya existeix una gran majoria no independentista, i que una minoria vol imposar la independència, quan les eleccions diuen totalment el contrari. De totes maneres, si pensen que és així que abandonin el tractament colonial i dictatorial i que es faci un referèndum (que només és qüestió de voluntat no colonial i no dictatorial), i si aquest demostra que hi ha una majoria no independentista, els governants catalans acceptaran, com sempre han fet, la decisió de les urnes; igualment ho faran si el que hi ha és una majoria independentista.
