“Perquè torni el President s’ha de votar al President” deia un lema de campanya de Junts per Catalunya. Segons qui especulava amb que vindria abans d’acabar la campanya però no, no va venir. I el van votar. I tan si el van votar! Contra pronòstic el President es va presentar a les eleccions il·legítimes del 21D i la majoria sobiranista va guanyar les eleccions. Una majoria que va aconseguir encapçalar el President que havia de tornar.
La nit del 21D, els sectors històricament convergents estaven eufòrics per haver evitat una sagnia electoral vaticinada per tots els indicadors demoscòpics. A ningú se li escapa que a can ERC, aquella nit, hi va planar una certa sensació agredolça -però de gran alleujament- d’haver mantingut la majoria republicana però sense liderar-la. L’unionisme, derrotat, feia que la orquestra seguís tocant mentre els opinadors i afins al règim, en veure perillar ara sí el seu status, treien la pols a una vella idea de la FAES: Tabàrnia, a veure si colava, a la desesperada. A tot això s’especulava amb la forma i data de tornada del President votat.
I fins avui. A pocs dies de la sessió d’investidura i, sense cap precedent en la història de Catalunya, encara no sabem si el Presidenciable serà o no de cos present al Parlament el dia que se l’ha d’investir i amb l’amenaça de Moncloa d’anul.lar la sessió. Un país que sempre ha tingut unes institucions dèbils no li queda altra que agafar-se als símbols com a un clau roent. El lema de campanya ha mutat i ara és: “perquè torni el president, s’ha d’investir el president”. Veurem.
El cas és que la voluntat majoritària expressada a les urnes ha determinat que el candidat a la presidència de la Generalitat sigui Puigdemont i és obligació de tots els agents implicats fer-ho o, almenys, intentar fer-ho possible. Evitar un nou escenari electoral ha de ser la prioritat màxima del sobiranisme en aquest punt, sinó seria donar una segona oportunitat a l’unionisme i les seves trampes. El que ha quedat demostrat en tot el que portem d’anys d’aixecament popular pacífic per la implantació de la República a Catalunya és que hi ha molts camins per seguir endavant. En tot cas, la situació actual tot ens està donant un munt d’imatges de mofa.
Algunes d’aquestes imatges sorgeixen del mateix sobiranisme i fins i tot del presidencialisme, frivolitzant la situació. Hom diria que no ens hauríem de permetre, i menys tenint alguns dels nostres a la presó.
S’ha de trobar una fórmula, com hem fet sempre. I la trobarem. Implementar la voluntat majoritària és una obligació però tampoc cal perdre’ns en l’èpica que, sovint, és una gran excusa per alguns. Un cop superada la investidura tocarà afiançar un projecte creïble, realista i sostenible i que, a més, no normalitzi coses que mai haurien ser normals en una democràcia. Un cop més, al sobiranisme, li tocarà ser virtuós. Aquesta vegada més que mai.
El dimarts dia 30 serà un nou dia històric que tindrà l’epicentre al Palau del Parlament on sembla que porten tots els camins, vinguin d’on vinguin. Fins i tot si venen de Brussel.les, de Dinamarca o d’Estremera.
