Cal aturar com sigui l’hemorràgia nacional que ja ens sagna mortalment. I aquest “com sigui”, ara mateix lamento haver de dir que s’anomena CiU, el partit regionalista folklòric català de patètica covardia contrastada. Mai no hauria dit que com a independentista un dia em veuria escrivint en defensa no pas d’aquest mediocre partit, sinó de la seva utilització desesperada davant el destí a què ens està menant de pet el binomi espanyolista Esquerra-PSOE (pel que fa a ICV, si no us sap greu, m’estalviaré perdre el temps).
El que està fent Esquerra és tan greu que no té nom. Fer d’infermera porno, escotada, amb còfia i lligacama del doctor PSOE, tot aguantant-li la safata amb la xeringa carregada de l’arsènic que el doctor ens injecta, és el miserable paperot que ha triat el partit republicà, que, per cert, ara mateix no és ni això, ja que demostra ser monàrquic en donar suport a un partit que no qüestiona la monarquia espanyola. He de reconèixer, però, que ben mirat no és estrany que tot plegat sigui així, atès que Esquerra és avui una formació dirigida per autèntics quinquis mafiosos de baixa volada que, si no fos per la poltrona política, a l’empresa privada no els voldrien ni com a pal d’escombra. Per això és important deixar clar que no és de fet l’espanyolisme allò que uneix aquests dos partits, sinó la seva comuna naturalesa de quillo de cantonada que fa que, per exemple, l’impecable economista Ramon Tremosa estigui aquests dies sent massacrat pels mitjans amb el pretext feixista que l’home és independentista, encara que no cal dir que en realitat es tracta de desgastar CiU sucant pa pel seu fitxatge com a independent al Parlament Europeu. Perquè cal reflexionar sobre el perquè del silenci d’Esquerra sobre aquest atonyinament mediàtic. No diuen que són independentistes? No els satisfà, doncs, que un independentista sumi ocupant un càrrec, per sobre del partit que representi? Ah, es veu que no. Els interessa més defensar amb el silenci el seu soci de pillatge espanyol. Ja es veu, doncs, que a Esquerra l’interessa més el partit en si mateix que les raons per les quals en principi tenia sentit la seva existència històrica. D’això se’n diu partidisme, i ja se sap que el partidisme només pot nodrir-se del sectarisme. Mentrestant, doncs, a la nació que la bombin, perquè l’únic que en valoren és el ferm sòl on reposen sense risc de caure de la poltrona on s’agombolen. Em pregunto si és amb aquest silenci còmplice com Esquerra agraeix els impagables serveis prestats pel senyor Tremosa els darrers anys. Sort que parlem d’un professional rigorós, amb ofici i benefici -a diferència d’aquests que ara l’apedreguen-, i generós amb la seva dedicació pel benestar i llibertat del nostre poble. Sort, sí, sort d’això.
D’altra banda, he de dir que com que no es tracta de mamar-me el dit, naturalment que estic plenament convençut que no és cap gir sobiranista allò que CiU demostra fitxant-lo, sinó de fet tot el contrari. Amb el senyor Tremosa, CiU demostra precisament que aquest partit no ha canviat ni un bri. Actua com ha fet sempre, omplint totes les caselles de l’auca per entabanar i aplegar vots babaus de tots els sectors, cosa que només pot fer que garantir la seva eterna política ambigua, i per tant una indefinició que al capdavall no fa altra cosa que perpetuar la salut de l’statu quo, o sigui Espanya. Això, però, són figues d’un altre paner, com també ho són les raons que poden haver fet decidir el senyor Tremosa a tornar-se a acostar a CiU i que, coneixent el seu noble tarannà, m’aventuro a dir que més enllà del sou i del prestigi del càrrec, tenen molt a veure amb la visualització de la brutal hemorràgia esmentada. I és que aquesta pèrdua mortal ja només degoteja, i no perquè es talli, sinó perquè gairebé no queda sang. Només serà possible aturar-la fent que el silenci d’Esquerra, efectivament, es produeixi, però fora de l’habitació on ara assisteix fent el préssec l’eutanàsia del malalt. Un silenci que convindria urgentment que es produís, però perquè la porta estarà ben tancada i la infermera Esquerra serà a l’altra banda, al passadís, tapant-se l’escot i la lligacama i tornant a cridar per defensar la seva falsa virtut que quatre gats creuran. Aleshores, el doctor PSOE ja se n’haurà anat. Confio.
––-
El divendres dia 23 de gener del 2009 va sortir a la venda Potser perquè érem nens (Amsterdam, Ara Llibres), la novel·la d’un servidor guanyadora del Premi Just M. Casero 2008.
