Totalitarismes

Una  de les armes d’aquest joc brut que fa anys que l’estat espanyol juga contra Catalunya ha estat la utilització del recurs al dret dels individus a l’ús del castellà. Hi ha en aquesta ofensiva una mentida de facto, la suposada persecució de l’espanyol  a la catalana terra, i una  perversió de fons, la consideració de la llengua només com un dret individual per damunt de qualsevol altra consideració.
Anem a   pams, doncs. Qualsevol persona que passi per Catalunya es pot adonar que si alguna llengua està perdent pes social és el català.  Ja desprotegida en arribar la democràcia, a dia d’avui  qualsevol persona que vulgui accedir a canals de televisió té una oferta de 10 a 1 a favor  dels canals monolingües en espanyols; si vols llegir la premsa, la proporció  pot ser de 3 a 1; si vas al cinema, la que vostès vulguin, perquè ja no em surten els números.
En resum,  pretendre que l’obligació de retolar si més no en català, és equivalent a prohibir retolar en espanyol, és tant fals com voluntàriament polititzat per arraconar, més encara, una llengua sense un estat al darrera que la defensi.
Un altre tema són els drets individuals. Segons l’esborrany Wert, l’Estat garantirà el dret dels ciutadans a que els seus fills reben l’ensenyament en espanyol. A veure, individualment, ja el tenen; el problema és que no volen que els “seus” fills reben l’ensenyament en castellà, volen que tot un curs el rebi, dons altrament, com ja ha passat, un alumne rebria classes aïlladament de la resta dels companys.
Qualsevol persona amb dos dits de front pot entendre que la llengua no pot ser,  mai, un dret individual, sinó un dret col·lectiu, propi d’una comunitat nacional o regional, posin vostès l’adjectiu que vulguin. Una llengua ha de tenir, si més no, dos parlants, altrament estaríem condemnats a una soledat comunicativa.  Només amb aquest fet ja s'entén, crec, que si un parla amb un altre amb un idioma propi i particular el més fàcil  serà que l'interlocutor intenti esbrinar  el lloc de procedència, a ningú se li passaria pel cap que parla el seu propi, únic i inclasificable idioma.
A més, amb  l'ensenyament d'una llengua, i la millora de la destresa lingüística es volen    donar eines a l'alumne per relacionar-se al seu entorn immediat. Ara bé, gràcies a la reforma Wert , si més no en el seu esborrany, un nen armeni pot demanar que valorin la seva capacitat d’expressió oral en la seva llengua materna, és a dir, l’armeni. Kafkià. En nom d’aquest dret, puc reclamar  que m’atenguin en azerí, poso per cas. I com que no estableix limitacions, suposoq ue això s'ha d'aplicar a catalunya, País Basc, Castella….
No és per tant una defensa del dret individual. La llengua, com  el dret de vaga, són drets col·lectius. Posteriorment, en societats com la nostra,  un pot emprar l’idioma que vulgui, evidentment, però l’establiment dels  models de formació  per  garantir  que tots els parlants dominin,  no només la llengua dels pares, sinó les dues llengües oficials i si és possibles, dues més, depèn de cada Govern i de cada parlament.
Per això, en relegar el català al quarta lloc entre les llengües que s’han d’impartir a l’ensenyament català, en donar als parlants la “llibertat “ d’escollir l’idioma de l’ensenyament públic, es genera una curiosa  paradoxa. Si fins ara parlàvem de totalitarisme o dictadura   com la imposició d’una societat  damunt l’individu, ara ens podem trobar davant d’un  totalitarisme, una imposició, de l’individu sobre la societat, amb el recolzament d’un poder públic llunyà i una Constitució que ha esdevingut Bíblia.