Per molt que llegeixis, per molt que t’informis, mai no arribaràs a tenir tots els elements com per saber la veritat d’un fet en el que tu mateix no hagis estat en primera persona… I, a vegades, ni així.
Per tant, no val la pena posar la ma al foc per res o per ningú. Amb l’únic que s’ha de ser coherent és amb el que un mateix creu o pensa, i defensar-ho fins que el fer-ho no comporti risc per la pròpia vida o salut.
És difícil, molt difícil, perquè hi ha moments en que la sang s’escalfa, fins i tot bull, i no es troba la manera d'aïllar-se del que pot portar a mals majors, perquè n’hi ha que si no es cridant o enfrontant-se no saben defensar de cap altra manera més la seva postura o els seus arguments.
Determinats personatges, només per interessos polítics, ens han portat a aquest jardí on no hi entra el sol i que està ple de flors fosques i lletges, en el que ningú li agradaria quedar-se un minut més.
Recordem que van començar la seva creuada, com qui no vol la cosa, infectant de zitzània l’escola, incentivant a uns comptats pares a reclamar l’ensenyament dels seus fills en castellà, inventant-se uns problemes d’aprenentatge totalment inexistents. A partir d’aquí, han anat fent la bola grossa, sempre a base de mentides i dades injustificables, fins arribar a denunciar una violència als carrers de Catalunya que, a no ser pels grups que, si be no es pot demostrar que estiguin patrocinats per ells mateixos si que no condemnen la seva feina, practiquen amb les maneres més inacceptables.
Sense cap mena d’escrúpol han estat capaços, de la manera més primària i perillosa per a tothom, de motivar recel i odi a qui, tot hi viure i treballar aquí, mai no s’ha sentit res més que español, fet que, fins aquest moment, mai no havia produït cap mena de problema. Aquí, totes les postures sempre s’han respectat i sempre s’hi havia conviscut amb tota normalitat.
