Deia Joan Prim el 27 de novembre de 1851 en la seva intervenció parlamentària a les Corts Espanyoles:
“Pero después de todo, ¿que os pide Cataluña?. Os pide que deis ejemplo de respetar las leyes, pide que gobernéis con justicia, que no saquéis al pueblo más dinero que el que puede dar buenamente según el estado de su riqueza, para que no veamos infelices labradores abandonar sus tierras, infelices artesanos cerrar sus tiendas por no poder pagar lo que les pedís. Pero el sistema de respeto a la ley, de equidad, de justicia y economías, no es ciertamente vuestro sistema, y en vano me cansarís en persuadiros. Yo bien sé que para bien gobernar se necesita ser hombres grandes, y a vosotros os veo muy pequeños. A no ser así, no gobernaríais como pudieran gobernar seis cabos de escuadra. A no ser así, ciertamente hubiérais encontrado el medio de gobernar en Cataluña y haceros con el cariño y las simpatías de los catalanes, y no os creeríais en la triste necesidad de perseguirlos y de matarlos. Y si no, volvamos la vista atrás, y en los hechos tirànicos y salvajes de épocas no muy remotas encontraremos la justificación de nuestras quejas. Qué ha pasado en Cataluña, señores, después del año de maldición, después del año 43 ?.”
“Los catalanes ¿son o no son españoles ?”… “Si no les quereis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; però si siendo españoles los quereis esclavos, si quereis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo”. Així exposava el model d'encaix de Catalunya dins de l'España de llavors.
Més tard, Antoni Rovira i Virgili en un dels seus articles preguntava: “Què és España ?” i, d'entre d'altres coses, deia fa més de 75 anys:
“Espanya no és, nacionalment, una unitat. És una pluralitat de nacions. Hi ha a Espanya tantes nacions com idiomes. Per tant, quatre nacions: Castella, Catalunya, Galícia i Euskadi.
Hom pot dir nació a allò que és un Estat. Però en aquest cas hom no pot aplicar a un tal Estat les prerrogatives de la nació autèntica. Estat és un cos polític, nació és una ànima. I els valors espirituals -llengua, cultura, tradició- corresponen a la nació i no a l’Estat nacional.
Espanya és un conjunt de nacions. L’esforç multisecular per reduir-la a una nació sola assimiladora de les altres (Castella) ha fracassat, per bé que hagi deixat senyals.”
Si España hagués tingut persones intel·ligents, que no haguessin estat cegades per la set de domini sobre els altres, el problema espanyol (que ells en diuen català) s’hauria resolt, però es veu que no han estat capaços de superar l’herència del comte-duc d’Olivares, i 300 anys desprès continuen igual. Els diferents camins que ensenya la maduresa per arribar on es vol, a segons qui li ha relliscat i no l'ha fet evolucionar. Però l'efecte a través dels temps és el mateix: No han pogut eliminar-nos, no ens han pogut vèncer, i això els cou… i molt, però, compte perquè d'aquest desgavell també els catalans ens n'hem de sentir responsables. Políticament hem tingut alguna que altre ocasió de poder-ho tocar i de pas fer-nos valdre i no hem estat prou units.
Ara, ens queixem de que l'Estat sigui com és en relació a Catalunya, i volem trobar similituds amb el que una bona majoria de catalans està demanant amb el que estan fent una bona part d'escocesos, sense observar que ells estan al Regne Unit, i nosaltres a España.
Mentre nosaltres dins d'España no som més que un de tants conjunts de províncies, el Regne Unit sempre ha reconegut el Regne d'Escòcia com a tal, i son capaços de pactar un referèndum per la seva independència, mentre que aquí ho impedeixen amb ungles i dents en nom d'una sacrosanta Constitución que, qui ara ho te com a refugi del seu immobilisme de cada a la realitat que es respira i que mereix una solució assenyada i justa, en el seu moment no va votar.
El Regne Unit respecta els diferents subjectes polítics units i aquí l'únic subjecte polític que de veritat reconeixen és l'España que, precisament, sorgeix d'una guerra.
A diferència d'allí, aquí s'iguala a tothom per baix per poder donar consistència a unes comunitats autònomes inventades només per no reconèixer la diversitat cultural que realment existeix a l'Estat i donar-lis a cadascú el seu estatus.
Tot plegat massa diferent. Per tant, no cal fer-nos mala sang al voler-nos comparar amb els escocesos perquè, a més, Escòcia no representa pel Regne Unit el que Catalunya representa per España i, això, és un afegidor prou definitiu allí a l'hora d'afrontar la situació… a part del nivell democràtic per trobar una solució, que queda ben palès.
