Si be, en el cas de les Caixes, esencialment les nostres, no passava res que no fos normal fins el moment de tenir que actuar contra elles per afeblir el teixit econòmic i social de Catalunya, íntimament lligat s’hi podria veure el del Jordi Pujol que, mentrestant es va deixar, i va ser utilitzat, per obtenir majories al govern central era correcte i legal el que desprès, una vegada pronunciat per ell l’independentisme, resulta ser corrupte, perseguible i condemnable.
El temps i la perspectiva han demostrat que el «peix al cove» no només va ser útil a l’Estat per a guanyar el govern a l’altre de torn, si no que, també, va servir per tenir controlada i apaivagada qualsevol iniciativa d’anar més enllà del «catalanisme» que, llavors, a quasi be tothom de Catalunya satisfeia, principalment a la burgesia, al poder econòmic del país per uns interessos, i a la ciutadania per uns ideals.
Però, no només s’ha arramblat fins el final a Jordi Pujol pel seu gir, gir per altra banda al que s’ha abocat a moltíssima gent que viu a Catalunya… En la desesperació, al no saber tractar el tema com cal, s’hi vol relacionar i lligar a quants més millor, ja sigui persones o ens polítics i privats.
I encara s’està amb la mania de que «mort el gos morta la ràbia», no s’encerta a veure, ni es vol saber, que la relació d’aquest partit i dels personatges relacionats al moviment que una part de la ciutadania, massa gran com per allà no tenir-la en compte, és totalment circumstancial, i que contra més caps vulguin tallar més es multiplicarà.
Ja se sap que l’actitud és molt diferent en vers allò que es posseeix que en allò que es comparteix i que s’ha d’anar negociant dia a dia, però de veritat que no hi ha ningú a l’altre costat, prou influent, que vegi això i que faci posar un dit de coneixement a qui no en te ?.
Tot plegat fa fàstic… Els fets, els casos, les coincidències, les sospites, tot el que surt, es fa sortir, o es llença a l’opinió pública impunement amb indicis, o no.