Ho plantejo així: És una família de 15 o 17 membres que viuen junts. El erigit patriarca fa caixa única amb tot el que entra, es queda amb el que ell decideix que és pressupost familiar i reparteix la resta entre tots per les despeses particulars o traspassades però, ves per on, tot i que tots son adults i en edat “productiva”, qui porta diners “a casa” només en son 3 o 4. Tots ho troben ben normal ja que tots viuen junts, fins que un bon dia un dels que porta més dinerets gosa preguntar si no es podria canviar el sistema distributiu que, al ja haver quedat instaurat, li sembla injust. El patriarca, recolzat per la resta -que ja els hi està be el sistema, és clar- li respon que no hi ha res a canviar perquè així és com ho vol la gran majoria.
M'agrada saber de l'antiguitat, de les cultures desaparegudes, dels encara enigmes, de la història que el temps ens demostra que ens ha estat mal explicada, mal ensenyada, ja sigui parcialment o mentint descaradament. En aquest sentit, he de confessar que en base que la meva curiositat em deixa saber més de la nostra història, en aquest cas tant és si des de la basant purament catalana com de la genèrica espanyola, més arribo a la conclusió de que això nostre és com un matrimoni fet a la força que, com a tal, mai ha estat consumat perquè les diferències no ho han permès, i que només ha estat mantingut baix la submissió de l'un en vers de l'altre, generalment per la força, per la por, per l'amenaça… i mai convencent.
Per un gran nombre de circumstàncies acumulades ha arribat un punt en que la unió es tomballeja, i és fa més evident la manca de fonaments sòlids en la relació, i un te tot el dret a preguntar-se si cal seguir en la forma heretada i enquistada. Però, com en el conte del començament, mentre un vol preguntar a la seva parella si en poden parlar, de tu a tu, civilitzadament, l'altre, el que ostenta el poder, es nega perquè, segons ell, no hi ha res de que parlar, i amenaça, i crea problemes on no n'hi ha només per confondre.
Fer acatar per obligació i afeblint no s'arreglen les coses, i només s'aconseguirà una submissió que mai podrà ser complicitat en objectius que haurien de ser mutus. Un quedarà amb el disgust i la frustració de no poder-se desenvolupar com ell mateix, però és que l'altre no quedarà amb gaire més que el regust, més agre que dolç, del premi a la seva arrogància, prepotència i xuleria de carrer. És això el que es vol ?. És aquesta la relació entre les diferents parts de l'Estat ?. Doncs, si d'aquí no ens hem de moure, si no hi a res que es pugui tocar, però hem de seguir ajuntats però un per aquí i l'altre per allà, és lògica la reacció d'un bon grapat de persones que diguin que ja n'hi ha prou. Aquest nombre de ciutadans que viuen a Catalunya creix a cada dia que, des de l'Estat, l'únic que es rep són amenaces, i no es mou un dit per presentar arguments convincents per recuperar els que encara poden estar en fase d'assimilació del que està passant o, fins i tot, per modificar postures dels que ja la tenen clara i ja miren cap un altre costat.
Només cal que la decisió que demostra aquest creixent nombre de ciutadans faci prou força com per unificar criteris en punts determinats en els diversos partits polítics, fet impensable en alguns però exigible en d'altres, tot i que tots formen part de la nostra mateixa realitat i representen al total de la ciutadania. Ciutadania, que ningú oblidi, que tota ella viu entre les mateixes coordenades. Aquesta possible comunió només s'aconsegueix quan, com en el consens en la pregunta a fer, alguns d'ells han deixat a banda el voler marcar el seu perfil polític diferent en la foto i han fet prevaldre el matis que pot ser comú.
Publicat al http://www.reusdigital.cat/
