En tots els moviments polítics dels darrers temps, cal fer una reflexió en perspectiva pel que fa en la part que ens afecta. L'esquerra, diversificada i difícilment unificable per un objectiu comú. La dreta, englobada clarament en una determinada opció política. Qui fa nosa ?. Que interessa a qui vol incidir en qualsevol procés polític diferent a l'establert ?… Desprestigiar qui molesta, qui no deixa fer les coses que i com es volen. De moment, que sigui i com sigui a fi d'afeblir l'adversari, després ja en parlarem.
Dit d'una altra manera: El que convé és fer dubtar a una part molt important del mercat electoral que molt decididament sempre ha votat l'opció que representa més fidelment la dreta catalana i on, democràticament de veritat, no hi tenen accés significativament.
S'ha actuat amb celeritat contra Jordi Pujol (CIU), això si, una vegada el mateix ex-president hagués confessat la existència d'uns diners a fora sense declarar… i, sobre tot, haver-se manifestat independentista. Abans d'això, uns i altres ja ho haguessin pogut saber, però ja els estava be passar-hi pel costat pel rèdit polític que en van treure.
Anteriorment, els mitjans especialitzats en escampar brutícia, ja van posar en la portada uns presumptes delictes fiscals d'Artur Mas (CIU)… en plena campanya electoral.
Són coses que, per la seva gravetat, després s'han de demostrar però que, passi el que passi, deixen la taca i ja no hi ha manera de netejar-la.
Concretament, en el cas de la incidència en els comicis electorals del 2012, sense cap posterior correcció ni ètica, ni moral, ni judicial, està clar que va afectar directament en els resultats d'aquelles eleccions, cosa que, sembla ser que no representa cap delicte i que permet la inqüestionable, i interpretada com més convé, Constitución.
Sigui quin sigui el desenvolupament posterior i final, tot és massa descarat. És com aquell partit que s'acaba empatant o perdent per una jugada que després, una vegada l'acta del partit està feta i signada, queda demostrat que va estar mal arbitrada i només queda recusar l'arbitre pel proper partit.
No defenso per defensar… En tot cas, qui defensa l'indefensable és qui ho fa en uns afers que empastifen a bona part de la cúpula orgànica i dels càrrecs més representatius d'un mateix partit. Una cosa és parlar de casos determinats i una altra és parlar de molts casos, íntimament lligats i entramats, d'una pràctica molt generalitzada demostrada i que, de moment, només s'ha «cobrat» els jutges que van gosar posar-hi el nas.
