Tot l’any en un partit

Igual que tot l’any. El derbi contra l’Espanyol d’aquest dissabte a la nit ha estat la perfecta síntesi de la temporada 2006-2007 dels culers. Malgrat que no sigui la primera vegada que regalem una Lliga després de dilapidar-nos un important avantatge de punts, crec que mai hem tingut un equip amb un talent tan gran i que no hagi pogut guanyar cap de les competicions mínimament serioses on hem participat (Lliga, Copa, Champions, i en diferent mesura Supercopa, Mundialet de clubs…). Un rere l’altre, hem anat caient, però la derrota en la Lliga és de les que fa especialment mal. Com en el partit contra l’Espanyol, com en tota la temporada, hem començat coixos, ens hem adreçat fins que semblava que ja encarrilàvem el títol i no hem sabut rematar la jugada.
L’Espanyol va fer ahir el que havia de fer: venir a guanyar el derbi per defensar el seu prestigi i la seva afició i, bàsicament (no ens enganyem), per fotre’ns. Ho entenc, perquè jo en el seu cas m’hagués delit per fer el mateix. Als meus amics pericos se’ls ha guarit de cop la patacada de Glasgow. Bé, mira, és com aquells anys en què el Barça no guanyava res, però si el Madrid també perdia ja ho celebràvem.
No em queixo pas de l’Espanyol (tot i que en ma vida els podré perdonar això) sinó que nosaltres no haguem sabut estar a l’alçada. Punt rere punt, el Madrid ens ha retallat avantatge, però nosaltres créiem que érem prou bons per gestionar el marge d’error. I en això ens vam equivocar. El Barça no està fet per jugar a la italiana. Ja he pregonat aquí la meva enveja (que no admiració) per uns equips italians que saben en cada moment què han de fer, que competeixen fins a l’últim minut i que, sense saber com s’ho fan, sempre se’n surten amb un rebot o un còrner a l’últim minut. A can Barça xiularíem un estil de joc gasiu, tancat, excessivament calculat, sense marge a la improvisació del talent… però hem de reconèixer que aquest estil és el que s’endurà la Lliga d’enguany. I hem de saber veure que nosaltres no podem ni sabem fer aquest joc. No hi ha cosa que m’emprenyi més que perdre amb uns ideals que no són els teus. El que no podem fer al Barça és que t’empatin a l’últim minut perquè amb el 2 a 1 vas a aguantar el partit. Senzillament, no ho sabem fer.
El regal que li hem fet al Madrid aquest any és dels que fa història i ens ha de fer reflexionar. Mai més vull perdre així. El Barça ha de mantenir una ambició d’atac, ofensiva, de voler fer més gols, perdent 0 a 1 o guanyant 2 a 1. Mai ens ha anat bé cap altra fórmula. Ah! I potser que ens fem mirar la campanya contra Ronaldinho d’alguns. Qui no jugava ahir? Qui va aguantar l’equip i anava marcant mentre Eto’o i Messi estaven lesionats?
Apa, vinga, enhorabona a l’Espanyol per haver mantingut les seves essències fundacionals i bon profit al Madrid, que després de tants anys de gana suposo que deuen estar famolencs…