La sala del Tribunal Suprem ha esdevingut un sobreeixidor de fake news en relació als fets d’octubre del 2017. Vídeos manipulats, versions absolutament esbiaixades i exagerades que converteixen una paret d’un metre i mig en un cingle infranquejable, etc. Tot per instal·lar un relat que justifiqui una presó indecent i una repressió ben poc democràtica.
El cas és que a dins del moviment independentista també hem estat víctimes de les fake news. Sovint sorgeixen de silencis interpretables -aprofitats convenientment- o directament són calúmnies malintencionades filtrades amb nocturnitat i amplificades -tan pels “believers” com els que no ho són- a través de múltiples comptes de tuiter i diaris digitals. Ja no es tracta només de repetir missatges tipus “mantra” fins a la sacietat sinó també mentides explícites amb tota la intenció. Amb perspectiva, i després del que hem vist i escoltat als judicis, tot sembla més clar i, a la vegada, tan ridícul com pervers. Durant més d’un any, i a l’espera que anessin sortint les veritats, des de certs sectors s’ha volgut donar la imatge d’un Junqueras rendit, agenollat i entregat a l’Estat que ho pactava tot d’amagat. La qüestió és que s’havia intentat fixar aquest marc perquè, quan sortís la veritat, fos menys lesiva pels que se suposa que eren una mena de maulets heroics.
Primer se li atribuïen pactes i converses conspiranoiques amb la vicepresidenta espanyola Soraya Saenz per esdevenir el “líder autonomista” per entendre’s amb Madrid -i els “trolls” ho justificaven mostrant fotos de les vegades en les que havia assistit al consell de política fiscal i financera, reunions a les que hi anava com a Vicepresident econòmic- . Aquest suposat pacte va mutar amb el temps i ja no era per esdevenir cap líder sinó per evitar la presó o pactar una pena de presó molt petita. Un cop defenestrat Rajoy el nou invent de la caverna hiperventilada fou que Junqueras gaudia d’uns permisos especials per sortir de nit de la presó per negociar amb els pressupostos del PSOE. La veritat és que ni Junqueras va sortir de la presó, ni ERC va aprovar els pressupostos.
El que és curiós és que mentre hi havia aquest soroll tan i tan amplificat, i sense cap mena de base ni font amb qui contrastar-ne les afirmacions, es parava ben poca atenció amb coses molt importants que sí tenien diversos testimonis que les explicaven als mitjans. A l’octubre del 2017 el president Puigdemont intentava pactar la convocatòria d’eleccions autonòmiques per evitar que s’apliqués el 155. Tots els interlocutors així ho han confessat: Santi Vila, que va sobreviure a la purga del juliol al govern -curiosament-, Íñigo Urkullu, Miquel Iceta, l’empresari Joaquim Coello i el mateix Mariano Rajoy. Allò va passar en un moment en el que tot el país estava pendent de si es declarava o no la independència. En l’equació no hi havia lloc per les eleccions autonòmiques, almenys no des del punt de vista del carrer. En el sí del govern hi havia aquesta discussió tot i que el poble en fos aliè i el relat que s’intentà imposar a posteriori fou el de que el President era el més gran dels unilateralistes i que, en canvi, Junqueras, maniobrava d’amagat per trair-lo de bracet d’Espanya.
L’altra atzagaiada fake fou la investidura fallida de Puigdemont. Puigdemont, en plena campanya electoral digué en una entrevista a la ACN: “si els del 155 respecten el resultat, tornaré per ser investit al Parlament i entraré a Palau amb tot el Govern. No es pot investir President des de Brussel·les ni des de la presó”. Passades les eleccions JxCat i el mateix Puigdemont van jugar amb l’ambigüitat donant a entendre que tornaria -fins i tot penjant fotografies del passeig dels til·lers a l’Instagram el mateix dia de la data d’investidura-. Fins el dia 30 a primera hora no se sabia si el President seria o no present a l’hemicicle. ERC i JxCat havien pactat que la presidència de la Generalitat seria pels segons i la del Parlament pel primer. En el candidat que volguessin cadascun dels grups. Aquell mateix dia es filtra que hi ha un acord per fer investidura a distància -la interlocutòria del TC del 28G ho prohibia explícitament-. Un acord que MAI va existir. Mai es va pactar desobeir per fer una votació al Parlament. La cosa estava en fer “oblidar” ràpid l’incompliment flagrant de la promesa electoral de tornar per ser investit i canviar l’eix de la responsabilitat amb un nou “mantra”: “per tornar primer m’heu d’investir”. I a la vegada, donar a entendre tan que ERC s’havia acovardit com que havia trencat un pacte. La prova del nou és que Torrent no va suspendre el ple (tal com s’ha anat repetint a tort i a dret) sinó que el va ajornar -després d’explicar que el president no l’hi agafava el telèfon- i al cap d’uns dies el grup proponent va retirar el candidat i en va acabar designant a un altre -Turull i posteriorment Torra-. Si realment estaven tan convençuts de que era possible la investidura i que Torrent i ERC havien trencat un pacte, com és que van acabar designant un substitut? Com és que JxCat va fer un pacte de govern que encara dura amb un soci “tan deslleial”?
Doncs simplement, tot era mentida. Un mentida interessada per fixar un marc a través d’un relat que situava ERC en la traïció i fent “oblidar” la “negociació” autonomista de Puigdemont de l’octubre del 2017. Aprofitant la bona fe i la confusió i invocant valors democràtics com “ERC em roba el vot perquè impedeix que Puigdemont sigui president” quan TOTHOM sap que és la repressió de l’Estat qui ho evita i que no tenim la força coercitiva per imposar un paradigma alternatiu.
Si la nostra lluita va de valors i realment volem demostrar que som els bons, aquesta actitud és la pitjor possible i només ens fa petits, ens divideix i ens allunya de l’objectiu. Parlar d’unitat obsessivament mentre et dediques a debilitar al soci amb el que dius voler-te unir és una mica estrany i demostra intencions ben poc honestes.
